(darrer intent de revifar això, almenys per part meva)
“Catalunya no compleix”
*ALBERT Branchadell
El 19 de desembre del 2007 el Parlament de Catalunya va rebutjar tramitar una iniciativa legislativa popular sobre bilingüisme escolar que tenia com a tret distintiu el dret dels nens "a rebre l'ensenyament preescolar i primari en la seva llengua materna". En el debat de totalitat d'aquesta iniciativa legislativa, la diputada d'ERC Mercè Roca va justificar el seu rebuig a la iniciativa adduint que el dret dels nens a rebre el primer ensenyament en la seva llengua materna "ja el garanteix la llei de política lingüística". Daniel Font, en nom del PSC, es va estendre una mica més per repetir l'argument:
"Afirmem que el dret al primer ensenyament en la llengua materna està garantit per la legislació vigent quan la llengua materna és una de les dues llengües oficials. Les famílies poden acollir-se a aquest dret, i el sistema educatiu té l'obligació d'habilitar un ensenyament específic, i això és així".
CERTAMENT, la llei de política lingüística, que encara està en vigor, diu el que Font va dir que diu: "Els nens tenen dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual, ja sigui el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu". Una altra cosa és que, tal com vol Font, això realment sigui "així". Un any després d'aquell debat parlamentari, en plenes vacances de Nadal, el Tribunal Suprem va donar a conèixer una important sentència sobre aquesta qüestió que desmenteix lleument Font, Roca i tots els que sostenen que el dret de rebre el primer ensenyament en castellà està realment garantit a les escoles de Catalunya.
La història és una mica llarga: l'any 2000, l'associació Convivència Cívica Catalana, llavors liderada per Aleix Vidal-Quadras, va presentar un recurs contra els impresos de pre- inscripció escolar per al curs 2000-2001, amb l'argument que no incloïen una casella per assenyalar-hi la llengua habitual dels alumnes. El 14 de setembre del 2004, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va estimar parcialment el recurs de Vidal-Quadras i companyia, i va anul.lar l'imprès de preinscripció i va declarar "l'obligació de l'Administració educativa d'adoptar les mesures necessàries perquè en el model oficial es pregunti per la seva llengua habitual als pares o als tutors dels nens, per poder fer efectiu el seu dret a rebre en aquesta llengua el primer ensenyament". La reacció de la Generalitat va ser presentar un recurs davant del Tribunal Suprem i, mentrestant, negar-se a adoptar cap "mesura necessària" amb l'argument que la sentència recorreguda no era ferma, una actitud que els successius consellers d'Educació (de Marta Cid a Ernest Maragall) han mantingut, malgrat els requeriments del TSJC a propòsit de nous recursos contra els impresos de preinscripció de cursos posteriors. El 27 de desembre del 2008, finalment, el Suprem va resoldre l'assumpte desestimant el recurs interposat per la Generalitat i establint la fermesa de la sentència inicial del TSJC i, per tant, l'obligació ineludible de l'Administració educativa d'adoptar les mesures necessàries perquè a l'imprès oficial de preinscripció es pregunti per la llengua habitual dels nens.
L'alegria dels impulsors dels successius recursos contra els impresos de preinscripció ha estat manifesta. Com també ha estat manifest el silenci de l'Administració educativa. L'únic alt càrrec de la Generalitat que s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió és el loquaç Bernat Joan, secretari de Política Lingüística, encara que l'educació no pertany realment al seu negociat. Entre despectiu i condescendent, Joan va declarar que "com a molt, posarem una casella de més als fulls de preinscripció de les escoles", minimitzant així el possible impacte d'aquesta mesura en el model de plena immersió. En la ment d'un càrrec públic com Bernat Joan --que, malgrat les aparences, no deixa de sospesar les seves paraules-- hi ha allò que la Plataforma per la Llengua sí que es va atrevir a demanar en el comunicat emès arran de la sentència del Tribunal Suprem: una modificació de la legislació actual "per evitar sentències com aquesta".
DIT d'una altra manera: l'única modificació legal que pot "evitar sentències com aquesta" consisteix a eliminar el dret a rebre el primer ensenyament en castellà que estableix la llei de política lingüística. Ernest Maragall hi treballa, encara que sigui a contracor: per imposició explícita d'un soci de Govern, la llei d'educació que es tramita al Parlament limita de cinc cursos a un de sol la possibilitat d'exercir el dret a rebre l'ensenyament en castellà (en un article, per cert, que de manera reveladora no porta l'afegitó: "L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu"). En altres paraules, el que és més probable és que la casella de la llengua habitual de l'alumne figuri als impresos de preinscripció quan el dret a rebre el primer ensenyament en la llengua habitual que esgrimia Font en el debat del 2007 hagi quedat darrere de les línies vermelles que Joan Puigcercós ha traçat; José Montilla, assumit, i Artur Mas, aplaudit. (Saura està massa ocupat amb Gaza.) Un gran servei a la causa, però no precisament a la del multilingüisme.
*Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
(El Periódico 22 gener 2009)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Efectivament, Branchadell, això és així. Hi ha una llei que no es compleix. Però tu saps més bé que ningú que aquesta va ser l’única llei que ens van deixar fer, que no hi havia alternativa tenint en compte el context en el qual ens trobàvem. Tu saps més bé que ningú que si s’obre l’escletxa de l’únic àmbit d’immersió lingüística que tenim, s’haurà perdut una batalla molt important en la cohesió social i en la integració de nouvinguts i, per tant, hi haurà encara més problemes per mantenir la llengua en el futur. Tu saps més bé que ningú que per l’altra part –la de l’Estat– hi ha moltes altres lleis que no es compleixen. I llavors, si un poderós t’obliga a complir les teves lleis –la confecció de les quals ell ha condicionat enormement– però ell no compleix les seves, tu quedes autoritzat moralment a resistir-t’hi tant com puguis.
ResponEliminaPer sort, en aquest punt –anar fent la viu-viu mentre materialment es pugui– sembla que hi ha força unanimitat entre els partits catalans: CiU, PSC (almenys parcialment), ERC i ICV. Només exigeixen vehementment el compliment d’aquest punt de la llei el PP i C’s. Exigeixen vehementment el compliment d’aquest punt d’aquesta llei, no pas de tota la llei ni encara menys de totes les lleis. De l’Estatut, per exemple, no sols no exigeixen que es compleixi, com hauria de ser el seu deure mentre el TC no digui el contrari, sinó que lluiten amb totes les forces contra ell i exigeixen que no es compleixi fins que el TC no s’hi pronunciï. O sigui, només parlen de complir les lleis que els convé.
Per tant, aquest article és clarament parcial. Li falta ni que sigui una frase que digués: “Encara que els altres no compleixin, Catalunya ha d’anar per davant...”, o una cosa així. Jo continuaria sense estar d’acord amb Branchadell, però almenys ell seria coherent. I en aquest article no ho és. És coherent amb ell mateix, però no amb el context en el qual es publica el seu article. O no ho és del tot.
En aquesta qüestió hi ha coses que se m’escapen del tot. A la base d’aquesta petició de rebre els primers anys d’ensenyament en castellà, què o qui hi ha? Hi ha algun estudi sèrio sobre els efectes en els escolars? Hi ha un grup significatiu de pares preocupats? Hi ha una demanda social aclaparadora? Em sembla que aquesta hauria de ser la primera reflexió. Si fos així, si es donessin aquestes circumstàncies, potser sí que s’hauria de replantejar el sistema d’immersió lingüística a les escoles durant els primers anys (no sé quants).
ResponEliminaPerò la veritat és que només cal veure quin personal hi ha al darrere per veure de què va tot això. Són els de sempre, els que en nom de la igualtat lingüística defensen només l’avanç del castellà i els que mai han fet cap gest per millorar la situació del català allà on el castellà se’l menja amb tot el pes de l’estat al darrere.
No ho sé. Em sembla que alguna vegada ja ho he dit: la nostra societat serà el que vulgui ser i parlarà com vulgui parlar. I si el català desapareix o no, o quin català parlem o no parlem, ja ho dirà el temps. Passi el que passi, no ho veurem ni nosaltres ni els nostres fills. Amb això vull dir que no tinc cap convicció de salvador de res.
Ara, la cosa m’emprenya. Primer, pel que deia abans, perquè això respon a una pura i simple maniobra política de la dreta més fatxa. I en segon lloc, perquè estan jugant amb pólvora.
En aquest país, lingüísticament parlant, hi ha unes quantes realitats que només es poden entendre si les situem en l’impuls democratizador i oberturista dels anys vuitanta. La immersió lingüística, el reciclatge dels mestres, el català com a llengua habitual de l’administració i única dels mitjans de comunicació oficials, tot això ve d’aleshores. Aleshores tot era possible per l’impuls del canvi. Però s’ha acabat. Tot el que no es va aconseguir aleshores ja no s’aconseguirà o serà molt difícil (com el concert econòmic que tan amablement van rebutjar els convergents o atrevir-se a estendre la immersió lingüística als instituts). Tot el que tenim (i no només en el terreny de la llengua) es manté per pura inèrcia, perquè ja hi és. Però… amb una condició! Que ningú digui que l’emperador va despullat.
Em sembla que aquesta és l’estratègia d’aquesta colla: vinga fer soroll per anar creant consciència, perquè al final la gent s’acabi preguntant: És veritat, per què els nostres fills han d’anar a escoles catalanes? Per què m’han d’exigir saber català per treballar a l’administració? Per què TV3 no emet en castellà?
I si s’obre aquesta caixa dels trons, les conseqüències poden ser desatroses, no només pel català sinó també per la convivència.
Per això em fa molta angúnia quan comencen, periòdicament, a remenar aquests temes.
Ja he dit abans que no em considero salvador de res. Passarà el que hagi de passar. I si el català ha de desaparèixer, desapareixerà quan li toqui. Ara, no sé si és per pur instint, no puc evitar resistir-m’hi.
(resposta de la conselleria)
ResponEliminaCatalunya sí que compleix
Joan Badia Pujol*
El 22 de gener passat, en aquestes mateixes pàgines, el professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona Albert Branchadell donava la seva visió del dret a escolaritzar en llengua materna en els primers ensenyaments, i del seu compliment a Catalunya. El professor feia un recorregut des de la denúncia d'un grup presentada l'any 2000 fins a una resolució del Tribunal Suprem recent, que rebutjava un recurs de la Generalitat.
La lectura d'aquella pàgina pot conduir a conclusions equivocades, com la del mateix professor, donat que en el recorregut temporal de la sentència i les apel·lacions a la llei de política lingüística a les quals fa referència omet dos supòsits importants que invaliden el mateix títol de l'article.
Catalunya sí que compleix. Des de la preinscripció per al curs 2006- 2007, la normativa i el full de preinscripció contemplen la casella perquè els pares i mares de l'alumnat puguin dir quines són les llengües que entén l'alumnat, i la informació específica de com exercir el dret a rebre els primers ensenyaments en la llengua materna. Informació que inclou tant el redactat de l'article 21.2 de la llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística com la manera que es pot exercir aquest dret. El full de preinscripció es pot trobar en català i en castellà.
ELS CANVIS en la normativa i en el full de preinscripció deriven justament de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de setembre del 2004, una sentència contra la qual la Generalitat va interposar recurs perquè considerava que hi havia un defecte de forma. Una sentència de la qual el Suprem no en va paralitzar l'execució. Aquesta és una de les omissions més importants en l'article de Branchadell. La no paralització de l'execució de la sentència va obligar a canviar el full i la normativa en la preinscripció del curs 2006-2007. Per tant, Catalunya sí que compleix no només la sentència, sinó també el dret a rebre els primers ensenyaments en la llengua materna.
Ni la normativa ni tampoc el full de preinscripció que van entrar en vigor aquell curs han estat recorreguts davant els tribunals, ni tampoc en instàncies administratives.
Respecte del recurs de la Generalitat a la sentència del 2004, amb la resolució que el Tribunal Suprem ha entès que no podia atendre, no canvia absolutament res. Simplement, es tanca un procés judicial d'una sentència que ja s'està complint.
L'altra omissió a la qual feia referència en iniciar aquestes línies és la relativa a la llei de política lingüística. En cap dels articles del professor Branchadell se cita la decisió explícita i consensuada que vam adoptar fa 25 anys de no separar l'alumnat en aules diferents per raons de llengua. Ni una sola cita al que, al meu entendre, ha estat la clau de volta per aconseguir la cohesió social i lingüística de Catalunya.
Catalunya, doncs, sí que compleix. I amb escreix. Respecta els drets d'aquells pares i mares que volen que el seu fill rebi els primers ensenyaments en castellà, dóna compliment a la prohibició de separar per raons lingüístiques en aules diferents (cosa que hauria generat dues societats, amb resultats que qualsevol pot aventurar) i aconsegueix que els alumnes surtin de l'escolarització obligatòria dominant les dues llengües: català i castellà. Amb resultats en llengua castellana, per cert, que són iguals, i en alguns casos fins i tot millors, que els d'altres autonomies monolingües de l'Estat. El model i les circumstàncies del nostre país han propiciat l'aparició, a compte d'un Govern preocupat per la cohesió i la igualtat d'oportunitats, de les aules d'acollida, els plans educatius d'entorn i, més recentment, els espais de benvinguda educativa, així com l'actualització de la immersió lingüística en els primers ensenyaments, sistema que parteix del respecte absolut a la llengua materna de l'alumnat. No pot ser d'una altra manera, si es vol portar a terme amb èxit. Amb una mica d'empenta per part de tots, ara també farem que surtin del sistema amb una tercera llengua, en el marc d'un projecte plurilingüe per a cada centre.
I, PER ÚLTIM, voldria fer un comentari respecte del projecte de llei d'educació de Catalunya, del qual Branchadell sosté que suposa una retallada de drets, perquè passa de cinc cursos a tan sols un aquells en què es podrà demanar exercir aquest dret. El projecte de llei garanteix el dret de tothom a rebre els primers ensenyaments en la seva llengua materna, catalana o castellana. El fet que Catalunya no disposi d'una llei educativa pròpia podia posar en perill d'alguna forma el model lingüístic. Amb una llei catalana, el model es blinda. Una altra cosa és que alguns sectors vulguin discutir el model lingüístic de l'escola catalana. Però, per discutir-lo, no es pot dir que ara l'Administració incompleix la norma per desacreditar-lo, ni ometre, segurament sense voler, alguns supòsits importants de la informació que poden provocar lectures esbiaixades i conclusions equivocades.
Catalunya compleix i, a més, ho fa amb un model elogiat, entre d'altres institucions, pel Consell d'Europa. Notícia, per cert, que en alguns diaris de Madrid va passar desapercebuda.
*Director General d'Innovació de la Conselleria d'Educació
(i encara una altra notícia d'avui mateix sobre el tema)
ResponEliminaFIDEL MASREAL
MADRID
El PP va presentar ahir finalment els detalls de la seva anunciada proposta per garantir l'ensenyament del castellà a tot Espanya. Cosa que, a parer dels populars, ara per ara no està assegurat a causa de "normes d'àmbit autonòmic que no garanteixen que la llengua castellana sigui vehicular de l'ensenyament".
En el text dels populars es revela finalment una incògnita que durant mesos el mateix PP no havia aclarit: la possibilitat de segregar els alumnes a les aules en funció de la llengua que triïn els pares per a la seva educació.
Un dels punts de la proposició de llei indica que les administracions educatives hauran de prendre mesures perquè els alumnes "no siguin separats en centres diferents per raó de la seva llengua habitual". En la proposta no es fa referència a la separació d'aules, però la portaveu parlamentària, Soraya Sáenz de Santamaría, va assegurar que tampoc es produiria aquesta divisió.
S'ha de recordar, no obstant, que el mateix president del PP, Mariano Rajoy, en una entrevista d'EL PERIÓDICO el febrer de l'any passat, va assegurar que "els pares han d'escollir la llengua vehicular encara que no es faci tot a la mateixa aula".
EQUILIBRI D'HORES LECTIVES
La proposta presentada ahir pel PP reclama que en totes les etapes educatives el castellà sigui ofert com a llengua vehicular "juntament amb l'altra llengua cooficial". I afegeix que això es farà "en proporcions equilibrades en el nombre d'hores lectives". Ara bé, el PP també vol que es garanteixi l'opció dels pares perquè els fills rebin l'educació únicament en castellà, i per això assenyala que les autoritats educatives hauran de planificar l'oferta escolar d'acord amb la població castellanoparlant i la realitat sociolingüística de l'entorn educatiu. És a dir, que tot i rebutjar la segregació s'obre la porta a l'educació únicament en castellà en determinats centres.
La proposta dels populars té serioses possibilitats de ser rebutjada per la resta dels grups parlamentaris, com ha passat en iniciatives parlamentàries similars del PP al Congrés dels Diputats. El portaveu del grup socialista, José Antonio Alonso, va acusar el principal partit de l'oposició d'"intentar crear problemes on no n'hi ha, cosa que és preocupant". Alonso va recordar així mateix que no existeix cap conflicte respecte a l'aplicació de la cooficialitat lingüística perquè es respecta la Constitució espanyola.
(El Periódico 28 gener 2009)
Branchadell respon a Badia... i fa la rasa encara més grossa. Arriba a parlar de «tota la simpatia que un partit com Ciutadans podria obtenir de la societat en general amb el seu ull crític en la política lingüística catalana...» (no hi fa res que afegeixi que aquest partit malbarata aquesta simpatia amb les seves sobreactuacions; el cas és que dóna per fer que els Ciudadanos podrien obtenir simpatia «de la societat en general»). Branchadell, on vas?
ResponEliminaComplint d’aquella manera
ALBERT Branchadell*
El 22 de gener passat vaig sostenir en aquest diari que la Generalitat no compleix el mandat imposat al seu dia pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ara ratificat pel Tribunal Suprem, d'adoptar "les mesures necessàries" perquè en l'imprès de preinscripció escolar "es pregunti per la seva llengua habitual als pares o tutors dels nens a fi de poder fer efectiu el seu dret a rebre en aquella el primer ensenyament". En el seu article del dia 27, Joan Badia, director general d'Innovació de la Conselleria d'Educació, manté que la Generalitat sí que compleix. ¿Qui té raó?
Badia argumenta que "des de la preinscripció per al curs 2006-2007, la normativa i el full de preinscripció contemplen la casella perquè els pares i mares de l'alumnat puguin dir quines són les llengües que en- tén l'alumnat", una casella que remet a una nota on se cita l'article de la llei de política lingüística que consagra el dret a rebre el primer ensenyament en la llengua habitual. Ara bé, preguntar per les llengües "que entén l'alumnat" no és el mateix que preguntar per la seva "llengua habitual", que és el que va exigir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En un sentit literal, doncs, la Generalitat no compleix.
PER UNA altra part, és cert que en el curs 2006-2007 la Generalitat va afegir una casella d'informació lingüística a l'imprès, encara que no fos exactament la casella que calia esperar després d'una lectura atenta del mandat judicial. Però més enllà de la formulació literal de la casella, el que demanava el tribunal era que l'Administració educativa facilités l'exercici d'un dret que està reconegut per llei. Aquí Joan Badia sempre podria argumentar que cada vegada que algú ho sol•licita rep el primer ensenyament en castellà (amb alguna excepció puntual però no per això menys clamorosa); la pregunta que caldria fer-se és si més gent sol.licitaria aquest ensenyament en el supòsit que l'imprès de preinscripció fos més diàfan.
En qualsevol cas, magnificar aquesta qüestió i convertir-la en argument per sol.licitar la dimissió no ja d'Ernest Maragall sinó de José Montilla voreja la neciesa política. Tota la simpatia que un partit com Ciutadans podria obtenir de la societat en general amb el seu ull crític en la política lingüística catalana la malbarata amb la seva penosa sobreactuació.
Però la controvèrsia amb Joan Badia no s'acaba aquí. En el meu article també observava que la llei d'educació actualment en tràmit parlamentari redueix el nombre de cursos en què és possible sol.licitar l'ensenyament en castellà. Actualment són cinc cursos, des de P-3 fins a segon de primària. En la seva rèplica, Badia sosté que "el projecte de llei garanteix el dret de tothom a rebre els primers ensenyaments en llengua materna, catalana o castellana". D'acord. Però la veritat és que aquests "primers ensenyaments" es redueixen a un sol curs escolar. El projecte de llei diu literalment així: "Els pares, les mares o els tutors dels nens podran sol.licitar que els seus fills i filles rebin el primer curs de l'escolarització bàsica –llegiu-hi primer de primària– o del segon cicle d'educació infantil –llegiu-hi P-3– en castellà, quan aquesta sigui la seva llengua habitual, durant el curs escolar en el qual s'incorporin als esmentats ensenyaments".
Pel que fa a la resta, Badia s'estén sobre un punt que el meu article silenciava, que és la conveniència d'evitar el separatisme lingüístico-escolar. Certament, si l'objectiu del sistema educatiu és formar ciutadans bilingües, i amb això afavorir l'anomenada "cohesió social", separar els alumnes en funció de la seva llengua és una mala recepta. És el que testifiquen casos com els de Brussel•les o el Tirol del Sud. És curiós comprovar que fins i tot organitzacions com el Fòrum Babel, el gran precursor intel•lectual de Ciutadans, s'han manifestat contra el separatisme lingüístico-escolar. (En el seu primer manifest, el Fòrum ho deia ben clar: "En cap cas els alumnes seran separats per raó de llengua".)
En qualsevol cas, el separatisme està prohibit per la mateixa llei que reconeix el dret a rebre el primer ensenyament en la llengua habitual. ¿Com es quadra aquest cercle? Badia no es refereix a aquesta qüestió, però potser valdria la pena discutir-la públicament. Fins ara, a qui sol•licita el primer ensenyament en castellà se li dispensa "una atenció i un suport individualitzats"; és a dir, els mestres fan la classe en català per a tot el grup i a aquest alumne en concret se li adrecen en castellà. Intentem per un moment canviar els papers: ¿ens donaríem per satisfets si el dret a rebre l'ensenyament en català es concretés d'aquesta manera? Què volen que els digui.
EL 26 DE gener passat es van reunir a Barcelona un grup d'experts pertanyents a una dotzena d'universitats europees que col.laboren en un projecte d'investigació sobre comunicació multilingüe (el projecte Dylan). Entre moltes altres coses, la trobada va posar en relleu que l'enfocament "una sola llengua alhora" (Olaat, en anglès) està desfasat. Catalunya potser garanteix "el dret de tothom a rebre les primeres ensenyances en la seva llengua materna, catalana o castellana", però no ho pot fer separant els alumnes. Escoltant els experts europeus, un es pregunta: si no podem separar alumnes, ¿no podríem ajuntar llengües?
*Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB (El Periódico 3 febrer 2009)
Hola Xima,
ResponEliminaDisculpa que faci sevir aquest recurs.
M'emociona que t'hagi agradat el text dedicat a Jordi Dauder. I tant que voldria llegir-lo i col·laborar en l'homenatge del dia 24....
Em pots localitzar a qomeu@gmail.com
O bé al telèfon: 666682815
Gràcies.
Quico Romeu