No puc estar-me de dir que el títol d’aquest bloc no m’agrada gens, no té grapa.
Potser em direu que no hi ha cap necessitat que tingui grapa i us donaré la raó, però el fet és que continuarà sense agradar-me. I a més de no agradar-me, em sembla que serà més fàcil que aquest bloc sigui conegut si el títol té una mica més de força, de personalitat. No és imprescindible, però hi pot ajudar.
Ja sé que el títol actual es va improvisar, però com que tenim la santa llibertat de dir-nos com ens peti deixeu-me que us proposi alguna alternativa. Parlo del nom que apareix a la capçalera del bloc, que evidentment es pot canviar. El fet que el domini es digui “per sempre” llenguaidebat –això seria més complicat de canviar-ho si volem mantenir el que s’hi ha escrit fins ara, encara que no sigui gaire–, no ens obliga a mantenir aquest títol per al bloc.
Ja entenc que abans caldria decidir un parell de coses prèvies. Interpreto que podríem fer un procés de decisió en tres fases:
1, votació sobre si cal canviar el títol
2, proposta d’alternatives
3, quin dels títols alternatius ens agrada més
Jo dic:
1: sí
2:
Llauna de Llengua / Llengua a la Llauna [les eles, en vermell?] / Català a la Llauna
Batut de Llengua / Batut de Català
Logomàquia Catalana
Tabarra de Català / Tabarra de Llengua
Orgue de Catalan(e)s
El català en qüestió / La llengua en qüestió
El català, sobre la taula / La llengua, sobre la taula
Doctor, parlo català, és greu?
Català, Digueu?
Debatuda de Llengua / Debatuda de Català
La Catalana Llengua
Llengua Sense Pèls / Català Sense Pèls
Dial de Llengua / Dial de Català
Enraonem
3: (llista anterior, pel mateix ordre)
Ja anireu dient el que sigui.
dissabte, 22 de novembre del 2008
diumenge, 16 de novembre del 2008
Propostes concretes
Missatge rebut. Paro d’elucubrar. Propostes concretes. Em centro en el camp lingüístic.
1) Proposta concreta: Pressionar l'administració perquè com més aviat millor hi hagi al mercat un bon diccionari castellà-català online. El millor que hi ha actualment, el de l'Enciclopèdia Catalana (que de manera indirecta es pot consultar online a través de l'Optimot), és bastant deficient i és una vergonya que encara sigui el diccionari bilingüe de referència. És un diccionari fet a la defensiva, que sempre intenta defugir l'equivalència paral·lela i que mai no agafa el toro per les banyes. Un diccionari que et deixa constantment amb el cul a l'aire, d’una gran pobresa en girs, concurrències i fraseologia. La importància vital d'un bon diccionari castellà-català quan un dels perills que ens amenaça és el progressiu acostament al castellà no cal remarcar-la.
2) El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana, dirigit per Lluís López del Castillo, és un complement fonamental al DIEC2 i al GDLC com a diccionari d’ús que s’obre a col·loquialismes, castellanismes històrics i argot juvenil. El fet que no estigui online dificulta als professionals de la llengua tenir-lo en compte tant com caldria. Proposta concreta: Fer pressió per aconseguir la subvenció que posi aquest diccionari online.
3) Proposta concreta: Un grup de professionals de la llengua com nosaltres hauria de començar a fer una mena de Barco fantasma 2 que no es limités al lèxic i que servís de referència tant als redactors de l’ÉsAdir com a l’equip que sota la direcció de Joan Solà està treballant en la nova gramàtica normativa de l’IEC. Hem d’aconseguir que aquesta gramàtica tingui la flexibilitat necessària (sobretot revisant propostes fabrianes de sintaxi que no han arrelat en l’ús) perquè parlar i escriure correctament en català no sigui més difícil del que és imprescindible.
L’actual normativa és com unes sabates amb pedretes que se’ns van clavant quan caminem. Si hem d’estrenar sabates fem el possible perquè siguin còmodes.
4) El Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat ha omplert amb un rigor i una qualitat admirables el buit d’informació sobre règims verbals dels diccionaris monolingües que hi ha al mercat. Proposta concreta: També el vull online i també voldria que aquesta fantàstica iniciativa tingués continuïtat en un altre volum dedicat a règims nominals i adjectivals; i encara un altre dedicat a concurrències (el que els anglesos anomenen “collocations”). Algú hauria d'alliberar el Jordi Ginebra del munt de paperassa a què obliga el pla de Bolonya i donar-li mitjans perquè s’hi posi a treballar.
5) El Manual d'ús de l'estàndard oral (1990) de Josep Lacreu, amb 496 pàg. i vuit edicions (l'última del 2008), continua sent el millor llibre a l’hora d’analitzar i donar solucions als problemes d’interferència gramatical (del castellà). Proposta concreta: Fer un Lacreu des de la perspectiva del central.
6) El Diccionari de sinònims antònims i idees afins, dirigit també per Lacreu i publicat per Bromera el 2007, crec que també és el millor diccionari de sinònims que hi ha al mercat. Proposta concreta: Fer pressió per posar aquest diccionari online. O perquè se'n faci un (sempre posant-lo online) amb cara i ulls (no refregits del Franquesa) des de la perspectiva del català central.
7) Proposta concreta: Ja posats a demanar, buscar la subvenció necessària per posar online i amb un sistema de cerca àgil i funcional el Diccionari de sinònims de frases fetes de la Maria Teresa Espinal.
Accio concreta: Aquest dimecres intentaré publicar al diari Avui un article que es faci ressò d’algunes d’aquestes propostes concretes.
1) Proposta concreta: Pressionar l'administració perquè com més aviat millor hi hagi al mercat un bon diccionari castellà-català online. El millor que hi ha actualment, el de l'Enciclopèdia Catalana (que de manera indirecta es pot consultar online a través de l'Optimot), és bastant deficient i és una vergonya que encara sigui el diccionari bilingüe de referència. És un diccionari fet a la defensiva, que sempre intenta defugir l'equivalència paral·lela i que mai no agafa el toro per les banyes. Un diccionari que et deixa constantment amb el cul a l'aire, d’una gran pobresa en girs, concurrències i fraseologia. La importància vital d'un bon diccionari castellà-català quan un dels perills que ens amenaça és el progressiu acostament al castellà no cal remarcar-la.
2) El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana, dirigit per Lluís López del Castillo, és un complement fonamental al DIEC2 i al GDLC com a diccionari d’ús que s’obre a col·loquialismes, castellanismes històrics i argot juvenil. El fet que no estigui online dificulta als professionals de la llengua tenir-lo en compte tant com caldria. Proposta concreta: Fer pressió per aconseguir la subvenció que posi aquest diccionari online.
3) Proposta concreta: Un grup de professionals de la llengua com nosaltres hauria de començar a fer una mena de Barco fantasma 2 que no es limités al lèxic i que servís de referència tant als redactors de l’ÉsAdir com a l’equip que sota la direcció de Joan Solà està treballant en la nova gramàtica normativa de l’IEC. Hem d’aconseguir que aquesta gramàtica tingui la flexibilitat necessària (sobretot revisant propostes fabrianes de sintaxi que no han arrelat en l’ús) perquè parlar i escriure correctament en català no sigui més difícil del que és imprescindible.
L’actual normativa és com unes sabates amb pedretes que se’ns van clavant quan caminem. Si hem d’estrenar sabates fem el possible perquè siguin còmodes.
4) El Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat ha omplert amb un rigor i una qualitat admirables el buit d’informació sobre règims verbals dels diccionaris monolingües que hi ha al mercat. Proposta concreta: També el vull online i també voldria que aquesta fantàstica iniciativa tingués continuïtat en un altre volum dedicat a règims nominals i adjectivals; i encara un altre dedicat a concurrències (el que els anglesos anomenen “collocations”). Algú hauria d'alliberar el Jordi Ginebra del munt de paperassa a què obliga el pla de Bolonya i donar-li mitjans perquè s’hi posi a treballar.
5) El Manual d'ús de l'estàndard oral (1990) de Josep Lacreu, amb 496 pàg. i vuit edicions (l'última del 2008), continua sent el millor llibre a l’hora d’analitzar i donar solucions als problemes d’interferència gramatical (del castellà). Proposta concreta: Fer un Lacreu des de la perspectiva del central.
6) El Diccionari de sinònims antònims i idees afins, dirigit també per Lacreu i publicat per Bromera el 2007, crec que també és el millor diccionari de sinònims que hi ha al mercat. Proposta concreta: Fer pressió per posar aquest diccionari online. O perquè se'n faci un (sempre posant-lo online) amb cara i ulls (no refregits del Franquesa) des de la perspectiva del català central.
7) Proposta concreta: Ja posats a demanar, buscar la subvenció necessària per posar online i amb un sistema de cerca àgil i funcional el Diccionari de sinònims de frases fetes de la Maria Teresa Espinal.
Accio concreta: Aquest dimecres intentaré publicar al diari Avui un article que es faci ressò d’algunes d’aquestes propostes concretes.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Per què Albert Branchadell?
Només apuntaré el que sé de Branchadell (jo sóc el primer que voldria llegir amb calma alguns dels llibres que ha publicat) i intentaré explicar per què considero tan important analitzar les seves tesis sobre política lingüística. (I no cal dir que seria fantàstic que ell seguís aquest debat i hi intervingués.)
D'entrada, vull reiterar que per mi la salut i el futur del català depenen molt més de la política lingüística que de la correcció i el model de llengua. Parlar del model de llengua m'interessa, però sense perdre mai de vista que, en darrer terme, l'estat del terreny de joc i les possibilitats de jugar-hi en condicions depenen, sobretot, de la política.
El que sé d'Albert Branchadell
L'Albert Branchadell (1964) és en aquests moments l'abanderat d'un futur sostenible per al català dintre del bilingüisme. És, per tant, un sociolingüista políticament correcte en un sentit molt concret: el que propugna no desborda els límits de l'Estatut i la Constitució. No és estrany, doncs, que, com diu el Pere, sigui la veu més visible de la sociolingüística catalana a El País o La Vanguardia. Branchadell seria la moderació, o el camí del mig, entre els que tenen com a meta més o menys confessable el monolingüisme català o castellà.
Branchadell nega, per tant, i considera errònia la sociolingüística del conflicte que jo he pres com a base de la meva anàlisi. [Fins al final del paràgraf afusello fragments d'un text aparegut a Contrastant.net] Segons ell, és possiblela normalització. L'alternativa a la substitució ja no és la normalització, sinó la sostenibilitat.
Té, doncs, una posició crítica contra la política lingüística més o menys encoberta de certs sectors d'ERC (sobretot contra Bernat Joan). I sosté, per exemple, que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.
Entre els llibres que ha publicat hi ha La normalitat improbable (1996), Liberalisme i normalització lingüística (1997), La hipòtesi de la independència (2001), La moralitat de la política lingüística (2005) i L'aventura del català (2006). Branchadell treballa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i presideix l'Organització pel Multilingüisme, que malda per fer presents a les institucions estatals i europees (i als seus documents) les quatre llengües oficials (castellà, català/valencià, gallec i basc). I seguint aquest model, també la del guaraní (parlat al Paraguai) al Mercosur.
Branchadell és un polemista brillant i intel·ligent que reflexiona sobre l'ètica de les intervencions lingüístiques en general. Desborda, per tant, el tradicional marc nacionalista per defensar el català des d'un multilingüisme fonamentat en el liberalisme.
Per què crec que és tan important analitzar el que diu
El plantejament de Branchadell crec que té la virtut d'atenuar el conflicte, de desnacionalitzar-lo, i, per tant, li veig un gran futur polític. Té, a més, el decisiu avantatge de no qüestionar el marc legal que garanteix el bilingüisme. Per fer-se una idea de fins a quin punt no el qüestiona us recomano llegir el seu article Rebajas de verano, publicat a El Periódico el 28-09-08 http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=547501&idseccio_PK=1006 Un article acollit amb entusiasme per webs com Asociación por la Tolerancia o Ciudadanos en la Red.
La pregunta crucial per al futur de la llengua és si aquest bilingüisme (inevitablement asimètric) permet, com pretén Branchadell, un futur sostenible per al català; o és, com em sembla a mi, l'estratègia més intel·ligent per anar-lo afeblint: amb una clara erosió dels seus trets distintius i un retrocés constant en l'ús que pot acabar abocant a la deserció en la transmissió intergeneracional.
Persones preocupades pel futur del català, com ara Carme Junyent, Albert Rossich, Joan Solà i Josep Gifreu, han rebutjat obertament l'actual bilingüisme conscients que és un model en què sempre s'acaba imposant la llengua més forta. El cas del gaèlic a Irlanda demostra, prou clarament, fins a quin punt la independència, l'oficialitat i l'ensenyament obligatori no permeten recuperar la vitalitat d'una llengua quan, durant molts anys, una altra de més poderosa l'ha desbancada com a llengua comuna i necessària.
Em sembla que prendre una posició en aquestes qüestions és fonamental per no posar el carro davant dels cavalls. Parlem, tant com vulgueu, de models de llengua i correcció; però no oblidem que això només és el carro del qual ha de tirar la política lingüística. I que segons quina política lingüística es faci, el carro, per més esforços que fem els professionals de la llengua, anirà pel pedregar.
D'entrada, vull reiterar que per mi la salut i el futur del català depenen molt més de la política lingüística que de la correcció i el model de llengua. Parlar del model de llengua m'interessa, però sense perdre mai de vista que, en darrer terme, l'estat del terreny de joc i les possibilitats de jugar-hi en condicions depenen, sobretot, de la política.
El que sé d'Albert Branchadell
L'Albert Branchadell (1964) és en aquests moments l'abanderat d'un futur sostenible per al català dintre del bilingüisme. És, per tant, un sociolingüista políticament correcte en un sentit molt concret: el que propugna no desborda els límits de l'Estatut i la Constitució. No és estrany, doncs, que, com diu el Pere, sigui la veu més visible de la sociolingüística catalana a El País o La Vanguardia. Branchadell seria la moderació, o el camí del mig, entre els que tenen com a meta més o menys confessable el monolingüisme català o castellà.
Branchadell nega, per tant, i considera errònia la sociolingüística del conflicte que jo he pres com a base de la meva anàlisi. [Fins al final del paràgraf afusello fragments d'un text aparegut a Contrastant.net] Segons ell, és possible
Té, doncs, una posició crítica contra la política lingüística més o menys encoberta de certs sectors d'ERC (sobretot contra Bernat Joan). I sosté, per exemple, que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.
Entre els llibres que ha publicat hi ha La normalitat improbable (1996), Liberalisme i normalització lingüística (1997), La hipòtesi de la independència (2001), La moralitat de la política lingüística (2005) i L'aventura del català (2006). Branchadell treballa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i presideix l'Organització pel Multilingüisme, que malda per fer presents a les institucions estatals i europees (i als seus documents) les quatre llengües oficials (castellà, català/valencià, gallec i basc). I seguint aquest model, també la del guaraní (parlat al Paraguai) al Mercosur.
Branchadell és un polemista brillant i intel·ligent que reflexiona sobre l'ètica de les intervencions lingüístiques en general. Desborda, per tant, el tradicional marc nacionalista per defensar el català des d'un multilingüisme fonamentat en el liberalisme.
Per què crec que és tan important analitzar el que diu
El plantejament de Branchadell crec que té la virtut d'atenuar el conflicte, de desnacionalitzar-lo, i, per tant, li veig un gran futur polític. Té, a més, el decisiu avantatge de no qüestionar el marc legal que garanteix el bilingüisme. Per fer-se una idea de fins a quin punt no el qüestiona us recomano llegir el seu article Rebajas de verano, publicat a El Periódico el 28-09-08 http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=547501&idseccio_PK=1006 Un article acollit amb entusiasme per webs com Asociación por la Tolerancia o Ciudadanos en la Red.
La pregunta crucial per al futur de la llengua és si aquest bilingüisme (inevitablement asimètric) permet, com pretén Branchadell, un futur sostenible per al català; o és, com em sembla a mi, l'estratègia més intel·ligent per anar-lo afeblint: amb una clara erosió dels seus trets distintius i un retrocés constant en l'ús que pot acabar abocant a la deserció en la transmissió intergeneracional.
Persones preocupades pel futur del català, com ara Carme Junyent, Albert Rossich, Joan Solà i Josep Gifreu, han rebutjat obertament l'actual bilingüisme conscients que és un model en què sempre s'acaba imposant la llengua més forta. El cas del gaèlic a Irlanda demostra, prou clarament, fins a quin punt la independència, l'oficialitat i l'ensenyament obligatori no permeten recuperar la vitalitat d'una llengua quan, durant molts anys, una altra de més poderosa l'ha desbancada com a llengua comuna i necessària.
Em sembla que prendre una posició en aquestes qüestions és fonamental per no posar el carro davant dels cavalls. Parlem, tant com vulgueu, de models de llengua i correcció; però no oblidem que això només és el carro del qual ha de tirar la política lingüística. I que segons quina política lingüística es faci, el carro, per més esforços que fem els professionals de la llengua, anirà pel pedregar.
Sobre el paper d'Albert Branchadell i altres
Conec l'Albert Branchadell. No hi he parlat molts cops, però sí que l'he escoltat i també em consta que és un bon observador, molt discret. Sé que em llegeix de tant en tant. Escolta molt i xerra poc. No m'estranyaria gens que ens estigués veient. (Si és així, una salutació cordial, Albert.)
M'ha interessat poc, últimament, el que ha escrit, perquè em sembla que s'adreça més aviat a forasters. Després en parlaré. Vull dir que jo arreplego escrits que m'interessen personalment, i els guardo, i de l'Albert en tinc pocs. Us reprodueixo l'extracte d'un, de fa cinc anys:
La universitat, el català i els alumnes estrangers
[...] la llei de política lingüística de 1998 [...] va imposar als centres d'ensenyament "de qualsevol grau" el deure explícit de fer del català el vehicle d'expressió normal en les seves activitats docents. Contradictòriament amb això, la mateixa llei permet que els docents universitaris s'expressin en la llengua oficial que prefereixin. En un extrem, trobaríem que a Catalunya seria perfectament legal una situació en què el 100 per cent del professorat universitari, emparant-se en la seva llibertat d'elecció, fes les classes en castellà.
En l'actual ordenament jurídic hi ha, doncs, una tensió entre la condició del català com a llengua pròpia de la universitat i la llibertat d'elecció de què gaudeix el professorat universitari. [...]
Mentre aquesta tensió no es resolgui a favor del català i els estudiants estrangers continuïn acudint a les aules universitàries catalanes, què cal fer? [...] En primer lloc, [...] els estudiants que vinguin a Catalunya han de saber que el català és la llengua principal de l'ensenyament universitari, i si ho troben inconvenient han de triar altres destinacions. Més que una reducció en el nombre d'estudiants estrangers que ens visiten, això suposarà la seva transformació: per entendre'ns, no vindran a les universitats catalanes amb la idea de practicar el castellà com un dels seus objectius primordials.
En segon lloc, les universitats han de dissenyar d'una vegada per sempre un protocol que permeti al seu professorat gestionar la presència d'estudiants estrangers a l'aula sense haver de canviar la llengua docent: això [...] vol dir [...] oferir als estudiants estrangers, durant les primeres classes del curs, la traducció del material docent a una llengua que puguin comprendre sense cap dificultat; començar la classe fent una introducció en castellà o en anglès dels punts que es discutiran, i acabar-la amb un resum breu també en una d'aquestes dues altres llengües; aprofitar les hores de tutoria per oferir una atenció personalitzada; negociar el suport dels alumnes autòctons als estudiants estrangers per superar les dificultats lingüístiques que puguin tenir; distribuir quan convingui vocabularis multilingües de les matèries afectades, etcètera.
En tercer lloc, cal elevar amb mesures adequades l'educació sociolingüística tant del professorat com dels mateixos alumnes autòctons: entre altres coses, no és admissible que els professors que mantenen l'ús del català o els (pocs) estudiants que els demanen que ho facin siguin titllats de fonamentalistes, quan tot el que fan és complir la legislació i contribuir amb la seva actitud a la viabilitat futura del català -a la preservació, en definitiva, del patrimoni lingüístic de tota la Humanitat.
Albert Branchadell Gallo, Jordi Pujol i Nadal
Avui, 12 setembre 2003
Em sembla clar, i torno on era abans, que l'Albert s'adreça sobretot a un territori de frontera. Si voleu definir políticament aquest territori, podria ser el del PSC-PSOE (amb fragments de CiU, d'ICV i no sé si fins i tot del PP), però si anem més enllà de l'àmbit polític hi ha tota una franja sociocultural de gent que es troba en aquesta frontera. L'Albert escriu sobretot a El País i La Vanguardia, i amb això ja diem molt, perquè són el diari que es ven més a Catalunya i el que es ven més a l'Estat (i són escrits en castellà). El seu objectiu (de l'Albert) em fa l'efecte que és mirar d'acostar a posicions més properes a la "catalanitat", partint sempre de la situació política i les lleis actuals, tota aquella gent que he dit que hi ha al territori de frontera, que són força colla. És a dir, intenta treure el màxim suc a les lleis actuals, recordant alhora que perquè es compleixin per l'altra banda també les hauríem de complir per la nostra. Potser no és prou conscient (o sí) que els catalans solem complir les lleis sisplau per força i que els espanyols sempre troben maneres d'interpretar-les a favor seu, però suposo que ell creu incansablement en la pedagogia dels catalans com complim les lleis. A favor d'aquesta tesi hi ha el fet que amb les lleis sota la tutela espanyola s'ha avançat (normalització lingüística de les escoles, emissores de ràdio i TV públiques, normalització de les institucions públiques).
Personalment, però, no sé què pensa Albert Branchadell ni on se situa exactament. Ara, jo diria que si els del PSC-PSOE li fan cas no és negatiu, mirant les coses amb una perspectiva una mica àmplia, a mig termini. Fins i tot en el cas que proposés idees que a tots ens podrien semblar ara cessions massa grosses o renúncies vergonyoses, crec que sempre mira una mica més enllà i pensa en la jugada següent, què podrà reclamar a continuació per compensar aquella cessió.
Podem pensar que l'Albert Branchadell és un ingenu, però jo ho dubto. Crec que fa d'agent doble, però que va a favor nostre. Tindria un gran disgust si un dia descobreixo que és un agent doble "pagat per Madrid" (faig broma, eh?; ell cobra de la UAB, que és on treballa fent classes). Ara, tant si és una cosa com l'altra, penso sincerament que la seva tasca és globalment positiva, almenys de moment.
El tema de l'Albert Branchadell em fa pensar en altres actituds i personatges de frontera i en el seu difícil paper, ja que no són entesos ni en una banda ni en l'altra. Difícil però alhora impagable, perquè crec que si ningú no fes el seu paper, hi hauria dos blocs encastellats i cap evolució que no fos la de la força. I per força, em sembla evident que tenim la batalla perduda (ja n'hem perdut moltes, i llavors cal començar a reconstruir des de molt fondo), perquè nosaltres només comptem amb la legitimitat moral i a l'altra banda tenen les lleis i la seva interpretació, els calés, els exèrcits, Europa... Ja en parlarem un altre dia.
M'ha interessat poc, últimament, el que ha escrit, perquè em sembla que s'adreça més aviat a forasters. Després en parlaré. Vull dir que jo arreplego escrits que m'interessen personalment, i els guardo, i de l'Albert en tinc pocs. Us reprodueixo l'extracte d'un, de fa cinc anys:
La universitat, el català i els alumnes estrangers
[...] la llei de política lingüística de 1998 [...] va imposar als centres d'ensenyament "de qualsevol grau" el deure explícit de fer del català el vehicle d'expressió normal en les seves activitats docents. Contradictòriament amb això, la mateixa llei permet que els docents universitaris s'expressin en la llengua oficial que prefereixin. En un extrem, trobaríem que a Catalunya seria perfectament legal una situació en què el 100 per cent del professorat universitari, emparant-se en la seva llibertat d'elecció, fes les classes en castellà.
En l'actual ordenament jurídic hi ha, doncs, una tensió entre la condició del català com a llengua pròpia de la universitat i la llibertat d'elecció de què gaudeix el professorat universitari. [...]
Mentre aquesta tensió no es resolgui a favor del català i els estudiants estrangers continuïn acudint a les aules universitàries catalanes, què cal fer? [...] En primer lloc, [...] els estudiants que vinguin a Catalunya han de saber que el català és la llengua principal de l'ensenyament universitari, i si ho troben inconvenient han de triar altres destinacions. Més que una reducció en el nombre d'estudiants estrangers que ens visiten, això suposarà la seva transformació: per entendre'ns, no vindran a les universitats catalanes amb la idea de practicar el castellà com un dels seus objectius primordials.
En segon lloc, les universitats han de dissenyar d'una vegada per sempre un protocol que permeti al seu professorat gestionar la presència d'estudiants estrangers a l'aula sense haver de canviar la llengua docent: això [...] vol dir [...] oferir als estudiants estrangers, durant les primeres classes del curs, la traducció del material docent a una llengua que puguin comprendre sense cap dificultat; començar la classe fent una introducció en castellà o en anglès dels punts que es discutiran, i acabar-la amb un resum breu també en una d'aquestes dues altres llengües; aprofitar les hores de tutoria per oferir una atenció personalitzada; negociar el suport dels alumnes autòctons als estudiants estrangers per superar les dificultats lingüístiques que puguin tenir; distribuir quan convingui vocabularis multilingües de les matèries afectades, etcètera.
En tercer lloc, cal elevar amb mesures adequades l'educació sociolingüística tant del professorat com dels mateixos alumnes autòctons: entre altres coses, no és admissible que els professors que mantenen l'ús del català o els (pocs) estudiants que els demanen que ho facin siguin titllats de fonamentalistes, quan tot el que fan és complir la legislació i contribuir amb la seva actitud a la viabilitat futura del català -a la preservació, en definitiva, del patrimoni lingüístic de tota la Humanitat.
Albert Branchadell Gallo, Jordi Pujol i Nadal
Avui, 12 setembre 2003
Em sembla clar, i torno on era abans, que l'Albert s'adreça sobretot a un territori de frontera. Si voleu definir políticament aquest territori, podria ser el del PSC-PSOE (amb fragments de CiU, d'ICV i no sé si fins i tot del PP), però si anem més enllà de l'àmbit polític hi ha tota una franja sociocultural de gent que es troba en aquesta frontera. L'Albert escriu sobretot a El País i La Vanguardia, i amb això ja diem molt, perquè són el diari que es ven més a Catalunya i el que es ven més a l'Estat (i són escrits en castellà). El seu objectiu (de l'Albert) em fa l'efecte que és mirar d'acostar a posicions més properes a la "catalanitat", partint sempre de la situació política i les lleis actuals, tota aquella gent que he dit que hi ha al territori de frontera, que són força colla. És a dir, intenta treure el màxim suc a les lleis actuals, recordant alhora que perquè es compleixin per l'altra banda també les hauríem de complir per la nostra. Potser no és prou conscient (o sí) que els catalans solem complir les lleis sisplau per força i que els espanyols sempre troben maneres d'interpretar-les a favor seu, però suposo que ell creu incansablement en la pedagogia dels catalans com complim les lleis. A favor d'aquesta tesi hi ha el fet que amb les lleis sota la tutela espanyola s'ha avançat (normalització lingüística de les escoles, emissores de ràdio i TV públiques, normalització de les institucions públiques).
Personalment, però, no sé què pensa Albert Branchadell ni on se situa exactament. Ara, jo diria que si els del PSC-PSOE li fan cas no és negatiu, mirant les coses amb una perspectiva una mica àmplia, a mig termini. Fins i tot en el cas que proposés idees que a tots ens podrien semblar ara cessions massa grosses o renúncies vergonyoses, crec que sempre mira una mica més enllà i pensa en la jugada següent, què podrà reclamar a continuació per compensar aquella cessió.
Podem pensar que l'Albert Branchadell és un ingenu, però jo ho dubto. Crec que fa d'agent doble, però que va a favor nostre. Tindria un gran disgust si un dia descobreixo que és un agent doble "pagat per Madrid" (faig broma, eh?; ell cobra de la UAB, que és on treballa fent classes). Ara, tant si és una cosa com l'altra, penso sincerament que la seva tasca és globalment positiva, almenys de moment.
El tema de l'Albert Branchadell em fa pensar en altres actituds i personatges de frontera i en el seu difícil paper, ja que no són entesos ni en una banda ni en l'altra. Difícil però alhora impagable, perquè crec que si ningú no fes el seu paper, hi hauria dos blocs encastellats i cap evolució que no fos la de la força. I per força, em sembla evident que tenim la batalla perduda (ja n'hem perdut moltes, i llavors cal començar a reconstruir des de molt fondo), perquè nosaltres només comptem amb la legitimitat moral i a l'altra banda tenen les lleis i la seva interpretació, els calés, els exèrcits, Europa... Ja en parlarem un altre dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
