dimarts, 4 de novembre del 2008

Per què Albert Branchadell?

Només apuntaré el que sé de Branchadell (jo sóc el primer que voldria llegir amb calma alguns dels llibres que ha publicat) i intentaré explicar per què considero tan important analitzar les seves tesis sobre política lingüística. (I no cal dir que seria fantàstic que ell seguís aquest debat i hi intervingués.)

D'entrada, vull reiterar que per mi la salut i el futur del català depenen molt més de la política lingüística que de la correcció i el model de llengua. Parlar del model de llengua m'interessa, però sense perdre mai de vista que, en darrer terme, l'estat del terreny de joc i les possibilitats de jugar-hi en condicions depenen, sobretot, de la política.

El que sé d'Albert Branchadell

L'Albert Branchadell (1964) és en aquests moments l'abanderat d'un futur sostenible per al català dintre del bilingüisme. És, per tant, un sociolingüista políticament correcte en un sentit molt concret: el que propugna no desborda els límits de l'Estatut i la Constitució. No és estrany, doncs, que, com diu el Pere, sigui la veu més visible de la sociolingüística catalana a El País o La Vanguardia. Branchadell seria la moderació, o el camí del mig, entre els que tenen com a meta més o menys confessable el monolingüisme català o castellà.

Branchadell nega, per tant, i considera errònia
la sociolingüística del conflicte que jo he pres com a base de la meva anàlisi. [Fins al final del paràgraf afusello fragments d'un text aparegut a Contrastant.net] Segons ell, és possible aturar el procés de substitució lingüística sense invertir-lo, de manera que determinades llengües poden instal·lar-se indefinidament en la situació minoritària sense que en perilli l'existència. La sostenibilitat, doncs, tal com l'entén Branchadell, és, per a determinades llengües, la renúncia a l'objectiu de la normalització. L'alternativa a la substitució ja no és la normalització, sinó la sostenibilitat.

Té, doncs, una posició crítica contra la política lingüística més o menys encoberta de certs sectors d'ERC (sobretot contra Bernat Joan). I sosté, per exemple, que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.

Entre els llibres que ha publicat hi ha
La normalitat improbable (1996), Liberalisme i normalització lingüística (1997), La hipòtesi de la independència (2001), La moralitat de la política lingüística (2005) i L'aventura del català (2006). Branchadell treballa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i presideix l'Organització pel Multilingüisme, que malda per fer presents a les institucions estatals i europees (i als seus documents) les quatre llengües oficials (castellà, català/valencià, gallec i basc). I seguint aquest model, també la del guaraní (parlat al Paraguai) al Mercosur.

Branchadell és un polemista brillant i intel·ligent que reflexiona sobre l'ètica de les intervencions lingüístiques en general. Desborda, per tant, el tradicional marc nacionalista per defensar el català des d'un multilingüisme fonamentat en el liberalisme.


Per què crec que és tan important analitzar el que diu

El plantejament de Branchadell crec que té la virtut d'atenuar el conflicte, de desnacionalitzar-lo, i, per tant, li veig un gran futur polític. Té, a més, el decisiu avantatge de no qüestionar el marc legal que garanteix el bilingüisme. Per fer-se una idea de fins a quin punt no el qüestiona us recomano llegir el seu article Rebajas de verano, publicat a El Periódico el 28-09-08 http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=547501&idseccio_PK=1006 Un article acollit amb entusiasme per webs com Asociación por la Tolerancia o Ciudadanos en la Red.

La pregunta crucial per al futur de la llengua és si aquest bilingüisme (inevitablement asimètric) permet, com pretén Branchadell, un futur sostenible per al català; o és, com em sembla a mi, l'estratègia més intel·ligent per anar-lo afeblint: amb una clara erosió dels seus trets distintius i un retrocés constant en l'ús que pot acabar abocant a la deserció en la transmissió intergeneracional.

Persones preocupades pel futur del català, com ara Carme Junyent, Albert Rossich, Joan Solà i Josep Gifreu, han rebutjat obertament l'actual bilingüisme conscients que és un model en què sempre s'acaba imposant la llengua més forta. El cas del gaèlic a Irlanda demostra, prou clarament, fins a quin punt la independència, l'oficialitat i l'ensenyament obligatori no permeten recuperar la vitalitat d'una llengua quan, durant molts anys, una altra de més poderosa l'ha desbancada com a llengua comuna i necessària.

Em sembla que prendre una posició en aquestes qüestions és fonamental per no posar el carro davant dels cavalls. Parlem, tant com vulgueu, de models de llengua i correcció; però no oblidem que això només és el carro del qual ha de tirar la política lingüística. I que segons quina política lingüística es faci, el carro, per més esforços que fem els professionals de la llengua, anirà pel pedregar.

4 comentaris:

  1. Crec que si en Branchadell veu un dia tot això tindrà un bon ensurt ;-)

    Una de les coses que crec que ens diria és que, al costat de l'article d'El Periódico, també en va publicar un altre a El País (http://www.elpais.com/articulo/opinion/manifiesto/Espana/elpepiopi/20080707elpepiopi_12/Tes) que va ser molt atacat pels Ciudadanos i companyia.

    Curiosament, aquest article també confirma moltes de les coses que diu l'Albert Pla en aquesta nota. O sigui, no em resulta fàcil d'entendre per què en uns casos els bífids... perdó, els bilingüistes l'aplaudeixen, com deia l'Albert respecte al d'El Periódico, i en altres casos, dient gairebé el mateix, el blasmen. Deu ser cosa del titular. (Potser és que hi ha gent que llegint un titular ja queden cansats.)

    Bé, dit això haig de dir que estic força d'acord amb el que diu l'Albert en el seu missatge: la posició de Branchadell, tant si és una estratègia amb una segona intenció purament bilingüista (i per tant, estant les coses com estan, desfavorable per al català), com si és simplement ingènua (també desfavorable) o com si és una tàctica a molt llarg termini i molt rumiada i articulada per aconseguir la supervivència del català (no sé com, però podria ser que en Branchadell sí que ho hagués rumiat i no ho digui amb claredat per por de perdre la seva actual autoritat, considerada per molts com imparcial), en els tres casos és una posició que en aquest moment del joc no ens afavoreix.

    Ara, hi torno, no situo en Branchadell en posicions, diguem-ne, botifleres.

    Tampoc no crec que la política lingüística sigui tan i tan clau per a la supervivència del català. Crec més en el conjunt de determinades actituds i campanyes ciutadanes (com ara l'accés a la versió en català [macarrònic] de La Vanguardia: http://www.lavanguardia.encatala.net/), encara que siguin campanyes i actituds sense suport públic, que en la política lingüística. Al cap i a la fi, en aquest país hi ha hagut una política lingüística molt desfavorable per al català durant tres segles i el català se n'ha sortit.

    Hi ha una certa tendència a refugiar-se en la política lingüística com a remei de tots o la majoria dels mals, i em fa l'efecte que no anem bé per aquí.

    És important la política lingüística, sens dubte, però amb lleis i sancions i tota la pesca no crec que es facin els passos endavant que calen per aconseguir el prestigi de la llengua, la qualitat de la llengua i l'ús social general de la llengua. I més en aquest país, sens dubte, que sempre hem sigut més "anarquistes" que cap a ponent.

    ResponElimina
  2. Ep, que ara descobreixo que amb això de La Vanguardia que deia aquí de passada m'han pres el número. Que no hi ha cap campanya, ha estat una broma. (I jo defensant-la com un enze, aquí i en altres llocs, gairebé emocionat...) Snif.

    ResponElimina
  3. Confesso que fins que no en vau parlar aquí, no el coneixia de re, l’Albert Branchadell. Ara, després de llegir uns quants dels seus articles que es troben fàcilment a Internet, em sembla que ja em faig una idea de quin peu calça. I coincideixo molt amb el que deia el Pere Saumell, em fa l’efecte que parla sobretot pels de fora, que bàsicament fa pedagogia a Espanya. I que defensa un bilingüisme asimètric també queda prou clar. El que m’ha agradat més, però, és que de tant en tant fa propostes concretes (defensa la tercera hora de castellà, dóna criteris perquè l’ensenyament universitari sigui majoritàriament en català...). En algunes no hi estic gens d’acord, però almenys es mulla. I això és el que trobo a faltar més en els discursos teòrics.
    No es tracta només de saber on anem, on va la llengua, sinó de saber on volem arribar a curt i mitjà termini. Ho sabem?
    Podem dedicar tant de temps com vulguem a elocubrar què passaria si fóssim un país independent, per exemple. El cas del gaèlic demostra que la independència no és cap garantia de la recuperació d’una llengua, però en canvi en el cas del finlandès sí que ho va ser. Ens podem comparar amb els quebequesos o amb els flamencs de Bèlgica o amb qui sigui, però per mi tot això és pura teoria.
    Som on som, amb el passat que tenim i el present que tots veiem. Si ens posem com a objectiu la normalitat de la llengua, la recuperació de l’ús social de la llengua, tenint en compte les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials reals, ¿quines mesures concretes creieu que s’haurien de pendre?
    Jo accepto sense embuts que l’avanç del català ha d’implicar un retrocés del castellà. Però com?
    Què es pot fer amb l’ús del català als instituts i a les universitats? I a l’ensenyament bàsic? Què es pot fer per incentivar el consum de mitjans de comunicació i de literatura en català? Què es pot fer per incentivar l’ús del català al carrer? I a la corona metropolitana? En quins altres àmbits s’hauria d’actuar?

    ResponElimina
  4. Un àmbit d'actuació URGENTÍSSIM és eL dels patis de les escoles.
    Només denuncio el fet i no sabria quina solució proposar, però estic escruixit quan veig que el meu net parla amb els seus condeixebles en castellà, fins i tot amb molts que, com ell, són catalans.
    Per descomtat que la solució, per no semblar artificiosa, s'hauria de basar en establir models de jocs per part de gent professional en captar l'atenció del oients.
    Els nens no diuen gormanderies sinó txutxes.
    Ens hi va la vida del català.
    Ara la gran conquesta de que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament es pot quedar en aigua de borrages si no es guanya la batalla del pati d'escola i, per part dels adults no adoptem la ferma resolució de parlar CATALÀ SEMPRE.

    ResponElimina