Amb molt de gust, Albert, enceto aquest debat que ens proposes, de futur incert i, per tant, ara com ara excitant. En primer lloc em presento per als que no sàpiguen qui sóc i què faig: sóc l’Albert Pla Nualart i treballo al diari AVUI com a responsable lingüístic (cap d’edició, en diuen) des de fa més de 20 anys. He viscut, per tant, l’evolució del nostre model lingüístic i les diferents polèmiques de què ha estat objecte des de primera fila, i comparteixo amb professionals de la llengua com tu un neguit i un cansament que potser ja és hora que surti de l’armari i digui unes quantes veritats incòmodes de la manera més clara possible.
On volem arribar
L’objectiu teòric de la nostra política lingüística és la normalització lingüística. Crec que definir què volem dir quan diem normalització lingüística, i precisar què exigiria realment arribar-hi, és la mare dels ous de tot aquest debat.
La normalització lingüística té un vessant lingüístic (que inclou tots els problemes de model i correcció) i un altre de social (l’acció política per incrementar l’ús). La tesi central que intentaré defensar és que l’èxit en el vessant social és condició necessària per poder avançar en el lingüístic. Dit d’una altra manera, en un marc sociolingüístic advers, el debat sobre el model i la correcció està condemnat a no resoldre’s mai; està condemnat a una esgotadora i estèril lluita entre puresa i funcionalitat. Perquè, en aquest marc, totes dues posicions tenen part de raó: els heavy perquè, en efecte, obrir la llengua a l’ús, a l’evolució dictada pel carrer, la va castellanitzant; els light perquè, en efecte, tancar-se a l’ús i girar-se d’esquena al carrer la llatinitza, la momifica, la fa inadequada per expressar la realitat canviant del dia a dia.
Només la normalització social pot portar la normalitat lingüística. I és aquí on les dolces mentides que ens administrem juguen un paper decisiu. La normalització social comporta desfer, revertir, el llarg camí fet pel castellà a casa nostra a través de la coerció institucional. Un camí que l’ha portat a desbancar el català com a llengua comuna i a esdevenir, per tant, la nostra llengua comuna. Desfer aquest camí hauria de tenir com a fita irrenunciable recuperar l’estatus de llengua comuna, és a dir, fer retrocedir el castellà fins que a gran part de la població se li fes difícil o incòmode comunicar-s’hi en la relació personal, i els sectors més pobres i marginals tinguessin problemes fins i tot per entendre’l (el mateix que passa avui amb l’anglès a Holanda o Dinamarca; el mateix que passa avui amb el català –i passava amb el castellà als anys 30– a casa nostra).
El procés perquè una llengua en desbanqui una altra com a llengua comuna d’un territori és costerut, impossible de fer sense la coerció institucional (el cas del castellà a Catalunya ho il·lustra prou bé). En canvi, el procés que porta la llengua comuna d’un territori a minoritzar fins a la pràctica desaparició la llengua desbancada, fa baixada i cau pel propi pes de la inèrcia democràtica, del respecte als drets individuals (com prou s’encarreguen de repetir els firmants del Manifiesto).
La meva impressió és que l’última oportunitat històrica per desfer aquest camí es va perdre quan les tropes del general colpista van entrar a Barcelona. D’aleshores ençà, perdoneu la vulgaritat, vivim de palles mentals. I de constructes intel·lectuals que no s’aguanten per enlloc, com això del bilingüisme: el mite dels parlants d’un territori dominant per igual i parlant per igual dues llengües.
La tossuda realitat és que el bilingüisme social és un conflicte lingüístic en què una llengua avança i l’altra retrocedeix; o per ser més exactes: en què una llengua només pot avançar si l’altra retrocedeix. I això és el que passa avui a Catalunya (obvio els altres territoris catalanoparlants per no deprimir-vos més): el castellà avança i el català retrocedeix; i la raó que explica que no s’hi visqui el fort conflicte lingüístic de la regió de Brussel·les és que aquí els catalanoparlants acceptem, amb més o menys resignació, el retrocés.
On anem
Tot això que he exposat fins ara és molt dur d’acceptar. És també, ho admeto, poc engrescador. Desqualificar-ho titllant-me de pessimista fúnebre no dubto que serveixi de consol però és intel·lectualment irrellevant. El que cal és demostrar que el diagnòstic és equivocat, que l’anàlisi no és lògica, que les dades estan manipulades. Espero amb candeletes que algú ho faci. Mentrestant, continuaré pensant que si la història no ens sorprèn amb un tomb inesperat, només ens queda, com a va dir l’Espriu, perdre’ns en l’aiguabarreig que anomenen civilitzacions superiors.
La meva opció per fer-ho elegantment és no deixar que l’obsessió identitària ens esmussi l’instrument. Aposto per no sacrificar mai la funcionalitat a la puresa; però també per no sacrificar mai la genuïnitat a la pura pressió del castellà. Aposto per distingir entre l’útil manlleu i l’empobridor calc. I també per replantejar punts de la normativa fabriana que ell mateix no veia clars i que, en molts casos, partien d’un logicisme insensible a la subtil lògica interna de la llengua.
I aposto per no obrir més fronts dels necessaris. Encara que ara potser ja hem fet tard, era més fàcil combatre l’ús no pronominal de caure des de els hi cauen els llapis que no pas des de els cauen els llapis. Com també és més fàcil combatre el li donaré dos des de n’hi donaré dos que no pas des de li’n donaré dos.
Aposto, en definitiva, per poder continuar dient-ho tot amb la màxima naturalitat sense crear en l’usuari més perplexitats que les imprescindibles. I sóc conscient que fent això accepto un progressiu acostament al castellà, tot i intentar alentir-lo al màxim.
I com a manifest de presentació em sembla que ja he dit prou i massa.
On volem arribar
L’objectiu teòric de la nostra política lingüística és la normalització lingüística. Crec que definir què volem dir quan diem normalització lingüística, i precisar què exigiria realment arribar-hi, és la mare dels ous de tot aquest debat.
La normalització lingüística té un vessant lingüístic (que inclou tots els problemes de model i correcció) i un altre de social (l’acció política per incrementar l’ús). La tesi central que intentaré defensar és que l’èxit en el vessant social és condició necessària per poder avançar en el lingüístic. Dit d’una altra manera, en un marc sociolingüístic advers, el debat sobre el model i la correcció està condemnat a no resoldre’s mai; està condemnat a una esgotadora i estèril lluita entre puresa i funcionalitat. Perquè, en aquest marc, totes dues posicions tenen part de raó: els heavy perquè, en efecte, obrir la llengua a l’ús, a l’evolució dictada pel carrer, la va castellanitzant; els light perquè, en efecte, tancar-se a l’ús i girar-se d’esquena al carrer la llatinitza, la momifica, la fa inadequada per expressar la realitat canviant del dia a dia.
Només la normalització social pot portar la normalitat lingüística. I és aquí on les dolces mentides que ens administrem juguen un paper decisiu. La normalització social comporta desfer, revertir, el llarg camí fet pel castellà a casa nostra a través de la coerció institucional. Un camí que l’ha portat a desbancar el català com a llengua comuna i a esdevenir, per tant, la nostra llengua comuna. Desfer aquest camí hauria de tenir com a fita irrenunciable recuperar l’estatus de llengua comuna, és a dir, fer retrocedir el castellà fins que a gran part de la població se li fes difícil o incòmode comunicar-s’hi en la relació personal, i els sectors més pobres i marginals tinguessin problemes fins i tot per entendre’l (el mateix que passa avui amb l’anglès a Holanda o Dinamarca; el mateix que passa avui amb el català –i passava amb el castellà als anys 30– a casa nostra).
El procés perquè una llengua en desbanqui una altra com a llengua comuna d’un territori és costerut, impossible de fer sense la coerció institucional (el cas del castellà a Catalunya ho il·lustra prou bé). En canvi, el procés que porta la llengua comuna d’un territori a minoritzar fins a la pràctica desaparició la llengua desbancada, fa baixada i cau pel propi pes de la inèrcia democràtica, del respecte als drets individuals (com prou s’encarreguen de repetir els firmants del Manifiesto).
La meva impressió és que l’última oportunitat històrica per desfer aquest camí es va perdre quan les tropes del general colpista van entrar a Barcelona. D’aleshores ençà, perdoneu la vulgaritat, vivim de palles mentals. I de constructes intel·lectuals que no s’aguanten per enlloc, com això del bilingüisme: el mite dels parlants d’un territori dominant per igual i parlant per igual dues llengües.
La tossuda realitat és que el bilingüisme social és un conflicte lingüístic en què una llengua avança i l’altra retrocedeix; o per ser més exactes: en què una llengua només pot avançar si l’altra retrocedeix. I això és el que passa avui a Catalunya (obvio els altres territoris catalanoparlants per no deprimir-vos més): el castellà avança i el català retrocedeix; i la raó que explica que no s’hi visqui el fort conflicte lingüístic de la regió de Brussel·les és que aquí els catalanoparlants acceptem, amb més o menys resignació, el retrocés.
On anem
Tot això que he exposat fins ara és molt dur d’acceptar. És també, ho admeto, poc engrescador. Desqualificar-ho titllant-me de pessimista fúnebre no dubto que serveixi de consol però és intel·lectualment irrellevant. El que cal és demostrar que el diagnòstic és equivocat, que l’anàlisi no és lògica, que les dades estan manipulades. Espero amb candeletes que algú ho faci. Mentrestant, continuaré pensant que si la història no ens sorprèn amb un tomb inesperat, només ens queda, com a va dir l’Espriu, perdre’ns en l’aiguabarreig que anomenen civilitzacions superiors.
La meva opció per fer-ho elegantment és no deixar que l’obsessió identitària ens esmussi l’instrument. Aposto per no sacrificar mai la funcionalitat a la puresa; però també per no sacrificar mai la genuïnitat a la pura pressió del castellà. Aposto per distingir entre l’útil manlleu i l’empobridor calc. I també per replantejar punts de la normativa fabriana que ell mateix no veia clars i que, en molts casos, partien d’un logicisme insensible a la subtil lògica interna de la llengua.
I aposto per no obrir més fronts dels necessaris. Encara que ara potser ja hem fet tard, era més fàcil combatre l’ús no pronominal de caure des de els hi cauen els llapis que no pas des de els cauen els llapis. Com també és més fàcil combatre el li donaré dos des de n’hi donaré dos que no pas des de li’n donaré dos.
Aposto, en definitiva, per poder continuar dient-ho tot amb la màxima naturalitat sense crear en l’usuari més perplexitats que les imprescindibles. I sóc conscient que fent això accepto un progressiu acostament al castellà, tot i intentar alentir-lo al màxim.
I com a manifest de presentació em sembla que ja he dit prou i massa.
Entrades
