dimecres, 29 d’octubre del 2008

ALGÚ SAP ON ANEM?

ALGÚ SAP ON ANEM?
Dit d’una altra manera, on volem arribar? Quin és l’objectiu del desplegament de gramàtiques, correctors, diccionaris i reculls de dubtes i barbarismes que tenim?
Em fa l’efecte que anem arrossegant una inèrcia de fa anys de corregir-nos i corregir-nos fins a l’infinit, sense saber on hem d’arribar. Potser valdria la pena parar un moment i plantejar-nos aquesta pregunta. On volem arribar? On és el model que justifica tants esforços? Perquè si el model és una entelèquia, i a mi em sembla que ho és, tot plegat és com picar de cap contra una paret. A les entelèquies no s’hi arriba mai, per definició.
Ja entenc que històricament s’adoptés una postura de resistència, de tancament, de salvament dels "mots de la nostra llengua". Probablement era l’única manera. Quan es viu a la clandestinitat, per força els plantejaments han de ser de tancament, de resistència, de "puresa". D’acord. I segurament aquesta estratègia va ser útil i adequada durant uns anys. De fet, tots els que ja tenim una edat, hi vam participar activament i amb tot el convenciment i la bona fe del món. Però em fa l’efecte que seguim instal.lats en unes inèrcies que ara ja no són vàlides. No perquè ara el món ens estimi molt, perquè no tinguem enemics ni perquè la llengua estigui "salvada". Tot això ja no importa. No cal gastar-hi ni una sola neurona, responent a arguments d’aquesta mena. Crec que les estratègies del passat i les inèrcies que encara arrosseguem no són vàlides senzillament perquè els reptes que té la llengua al davant són radicalment diferents.
Les llengües "fortes" tenen una gran capacitat d’imposició (a través dels mitjans de comunicació, del comerç, del nombre de parlants, del pes polític...), però em fa l’efecte que les llengües petites, com la nostra, han d’optar per altres estratègies, potser de seducció. Fent un símil comercial, Microsoft pot imposar, i imposa, els seus productes a mig món; una empresa catalana d’informàtica del Parc Tecnològic del Vallès, si vol sobreviure, no té més remei que vendre un bon producte, un producte que convenci, que sigui útil.
Però per això, i seguint una mica més amb el símil, hem de saber què volem vendre. I em fa l’efecte que ara mateix no ho tenim clar. O, vist des d’un altre punt de vista, tenim un producte que va amb un manual d’instruccions tan gruixut i complicat que resulta difícil de vendre.
Jo fa gairebé trenta anys que em dedico d’una manera o altra a la llengua, i encara tinc munts de dubtes, d’inseguretats, de contradiccions. Què pot sentir, doncs, una persona que no s’hi dediqui i que s’hi vulgui aproximar, per apendre-la per primer cop o per conèixe-la més a fons.
O una altra manera d’enfocar-ho. Si als nens de les escoles catalanes "se’ls hi cauen els llapis", i només és un exemple, em sembla que és un indicador clar que alguna cosa no va bé. En algun lloc ens hem perdut.
I potser valdria la pena parar i rumiar-hi una mica. Potser valdria la pena reflexionar sobre el que ens sembla important de debò, de manera que hi puguem concentrar els esforços, en comptes de gastar-los inútilment. A mi em fa la sensació que tenim tants fronts oberts que és impossible arribar a tots. Hem de corregir tantes coses, hem de tapar tants forats, hem de vigilar tant que hem perdut de vista la llengua en conjunt.
I això lliga amb la pregunta que feia al començament. On volem arribar? Quin és el model, l’objectiu? Fins quan ens haurem de corregir? Hi ha algun horitzó? On és? Què donaríem per bo? La llengua que parlen els nostres pares? La dels nostres avis? La dels rebesavis? La que parlen a Sant Jaume de Frontanyà, que em sembla que és el poble més petit i més aïllat de Catalunya?
A mi a vegades em fa la sensació que hem entrat en un bucle d’autocorrecció i autocensura sense fi perquè és el que ens han ensenyat i el que hem après com a professionals i com a poble. Però això genera una desconfiança i una inseguretat en la pròpia llengua que no poden ser bones de cap manera.
En fi, com a primer rotllo ja n’hi ha prou. M’agraria molt saber què en penseu, si us ve de gust, esclar.
Salut!

9 comentaris:

  1. Contestar això requeriria una vida sencera... o almenys un llibre gruixut. Però de moment dic: hem de construir la llengua nosaltres, la nostra generació. I ho hem de fer cada dia. No hi ha fórmules del passat, en general, que ens puguin servir per a la situació actual. Hi ha les fórmules que de mica en mica s'han anat construint ex novo els darrers anys, amb molta por, com tu dius.

    Els nostres avantpassats no s'havien trobat mai en una situació ni en unes circumstàncies com les nostres (nombre total de parlants reals i potencials, català a l'escola, accés universal a tota mena d'interconnexions escrites i orals, mitjans de comunicació de masses, avenços tècnics..., i em deixo molts factors), i llavors no em sembla raonable que fem el que feien els nostres pares i avis, de demanar contínuament als seus respectius pares i avis com s'havia de dir això o allò o com calia enfocar cada problema.

    No sé si anaves per aquí...

    ResponElimina
  2. Aquí hi ha molta teca, però bé hem de començar per algun lloc. Potser podríem començar per aclarir alguns conceptes bàsics. Estem parlant de canviar les regles del joc? Es tracta que no n'hi hagi, de regles? Hi ha d'haver límits? Qui els ha de posar? Nosaltres? L'IEC? L'esperit sant? Només parlem de llengua o de sociolingüística, també?
    De totes aquestes preguntes, jo només goso respondre'n un parell, de moment. Crec que hi ha d'haver regles. També crec que potser se n'han de canviar unes quantes, però amb límits. De moment arribo fins aquí.

    ResponElimina
  3. Ara que hi penso, jo sento més "se'ls hi cauen els llàpissos". Aquesta te l'has deixada.

    ResponElimina
  4. Em penso que l'Albert Pejó feia referència a un fenomen que vius quan tens a prop canalla en edat escolar. Ells dirien "se'ls hi cauen els llàpissos" però es corregeixen i hi planten "llapis". I al darrere un "si us plau". I al darrere un "ho has pillat?"

    Per seguir una mica el fil (desordenat, perquè l'Albert Pla de fet respon aquest post) em sembla que podríem concloure que la situació del malalt ha canviat.

    Abans el malalt podia agafar algun refredat i una grip forta i tothom corria a bullir eucaliptus i a escalfar llits (perquè això es feia a casa). Quedaven seqüeles però et permetien fer vida normal, una mica de ranció al coll però sabies perfectament quan escurar-te la gola i tirar endavant.

    Ara el malalt té un virus, que podria ser mortal però no ho és a curt termini perquè justament ara hi ha molts més malalts que abans i val la pena invertit-hi.

    La preocupació i l'objectiu ara mateix és que tingui una qualitat de vida bona, sabent que pateix una malaltia, i segur que val més suportar els efectes secundaris d'un medicament que no pas una eutanàsia forçada.

    Cal adaptar la llengua perquè l'ús social arribi a ser normal, amb esternuts i estossecs i afonies, però que parli.
    Efectivament hi ha d'haver normes i criteris, diferents als que hi ha hagut fins ara i més basats en la llengua oral que en l'escrita.

    La prioritat: que es parli.

    En resum, deixem que parlin (que no es morin o renunciïn a viure)i quan tothom s'hi atreveixi (tingui una qualitat de vida suportable) ja buscarem la recepta per, a poquet a poquet, anar pal·liant i fins i tot resolent alguns efectes secundaris. Si la ciència avança, noaltres també podrem.

    Una anècdota: per desgràcia fa mesos que convisc amb paletes. Uns catalaníssims del Maresme que diuen sempre "planols" (tònica) i uns altres que ni són ni se senten propers a la llengua catalana que parlen sistemàticament del "azabentá" ("assabentat", el paper que entres a l'Ajuntament per demanar permís d'obres).

    Ni els uns ni els altres es mereixen que ningú els jutgi per com parlen.

    M'estimo més que algú parli molt malament en castellà amb pretensions de català, que no pas aquell que es disculpa perquè diu que no sap parlar català "prou bé".

    I ara vés a saber si he dit res.

    ResponElimina
  5. Ep, volia dir "aguda", no "tònica"!

    ResponElimina
  6. Iola, em sembla que has tocat el moll de l'os. És preferible que es parli malament, però que es parli, que no pas que no es parli en absolut? Jo també crec que sí. El que no veig tan clar és que això depengui de com es parla el català als mitjans públics. Una cosa és el paleta del Maresme i una altra els periodistes de la tele. Que consti que dic que no ho veig clar, no afirmo res. És que no sé gaire com posar-m'hi. Hem de fer parlar "malament" els mitjans públics -cosa que no costaria gaire, tot sigui dit de passada- perquè ningú tingui por de no parlar prou bé? Per on comencem? Segur que llavors hi hauria més gent que es llançaria a parlar en català?

    ResponElimina
  7. Oriol, jo diria --em sembla que ho diria-- que la gent no sent gaire estranya ni llunyana la manera de parlar dels mitjans de comunicació oral, segurament perquè requereixen un esforç petit i hi ha hagut factors (serials de la tele, periodistes d'esports, els homes del temps...) que han facilitat la proximitat, i la gent els entén i no se sent obligada a més. Alguns ho fan bé i d'altres malament, però això ja es veu que no importa, ara com ara.
    Ara bé, tot el que és public i escrit (o ensenyat a través de l'escriptura --l'ensenyament que arrossega cada curs piles d'alumnes, papers de l'administració...) sembla estrany i artificial. I a més si no ho fas bé, pot arribar a estar penalitzat per una part del públic (quants cops ens hem queixat d'una carta d'un restaurant per mal escrita o per un paper de l'administració massa "mal escrit" fins al punt que és incomprensible?)
    Em sembla que hauria de canviar l'objectiu. No busquem un remei per curar la llengua, busquem, de moment,
    pastilletes per coses concretes.
    I sobretot, abandonem la mirada que hem fet fins ara perquè només hem aconseguit tenir més malalts i alguns els hem exposat nosaltres al virus.

    Se m'acudeixen coses molt concretes, però ja aniran sortint (i me les he de rumiar, que no siguin gaire disbarats.)

    Només apunto dues coses.
    D'un banda l'atac d'absurdesa profunda que he patit aquesta tarda quan de cop m'he adonat que estava ensenyant a parlar (no a escriure o a entendre'n l'estructura) una llengua a parlants d'aquella llengua. Pitjor que si fossin estrangers, perquè han de desfer camí i tornar a començar.

    I de l'altra: no, no crec que hagin de parlar malament.

    Canviem la mirada i pensem com podem fer que la gent no se senti "culpable" per no parlar bé.

    ResponElimina
  8. Esteu segurs que aquesta qüestió de l’artifici de la llengua “culta” respecte la llengua d’”ús” és pròpia de la nostra llengua?

    Des de la meva ignorància penso que no exactament. No fa gaire llegia un sociolingüista francès d’anomenada que ha elaborat tota una teoria sobre l’ús de la llengua tan particular que en fa el jovent urbà en tota la República. Tan particular perquè és profundament irreverent, desacomplexada, tribal, expressament enrevessada, ... Un coneixedor mitjà i acadèmic del francès Standard, com és el meu cas, no entén ni un borrall del que parla en alguns moments aquell jovent. El sociolingüista explicava a més que aquest fenomen fa molt temps que es dona a les ciutats nord-americanes i al final responia a la qüestió plantejada: cada època, cada lloc, cada estament social, cada generació, buscarà col·lectivament les seves senyals d’identificació i en això la llengua hi té un paper essencial que pot tenir diverses intensitats, (a França ara sembla que la intensitat és molt i molt alta), però en paral·lel l’escolarització i els mitjans de comunicació, a la vegada, estableixen una altra identificació més general que per entendre’ns la podem considerar “nacional”. Sense ser en absolut expert en el tema em sembla que l’anglès també mostra un mosaic molt ampli d’identificacions i la majoria de gent n’és experta en vàries.

    I amb això arribo al que em proposo dir. Als Països catalans, a més dels fenòmens indicats, la gent vivim en una sopa d’identitats on no és fàcil orientar-se. Quan no saps cap on vas en els registres lingüístics és que estàs desorientat en la teva complexitat d’identitats.

    De fet, al meu entendre, aquest és el veritable moll de l’os de les qüestions plantejades.

    Hi hagué amb gran esforç i fortuna una primera resposta a l’agressió més bèstia de les classes dirigents espanyola i francesa: la llengua culta solament era el castellà o el francès, les altres de fet no eren ni una llengua sinó uns dialectes i un “patois”. Avui solament des de la irracionalitat i respecte el català, que no en relació a altres comunitats lingüístiques menys afortunades, es mantenen aquells arguments que eren del tot letals per a la nostra identitat col·lectiva. Prova doncs superada.

    ResponElimina
  9. Ara a Espanya els agressors, que són els mateixos d’abans amb disfresses lleugerament reciclades, giren del tot el seu argument per a mantenir els seus objectius de domini i treure avantatge de les polítiques de minorització territorial sàviament ignorades pels que ens qualifiquen de “crosta”: la que val ara és la llengua del carrer, la de la gent, i per tant el català “culte” és un irritant artifici d’una casta, normalment aquí hi afegeixen burgesa per aconseguir més efectes devastadors, que solament busca privilegis. I nosaltres, sense els instruments d’Estat propis de tota Nació que vol perviure i té capacitat defensiva, però sobre tot marejats i desorientats en la sopa d’identitats del nostre entorn, massa sovint sense Nord ni guia els hi fem el joc, i per tant llencem alegrament aquella primera victòria i ens deixem anar per la pendent fàcil que ens proposa el poder “vertebrador”, “assimilador”, “igualador”, “constitucional”, “bilingüista”, “universal” i “modern”: fer-nos els “guais”, els “oberts”, els “planers”, els “comprensius”, els “solidaris”, els “normals”, i sobre tot els “simpàtics” a l’exèrcit de “normalització” espanyola que incansable conforma l’opinió general, i per tant hem d’oblidar les nostres obligacions com a mestres, com a periodistes, i com a catalans.

    Deixem que la gent usi la llengua lliurament, (estic molt i molt d’acord amb el que expressa la Iola), i no siguem ultra correctors en tots els àmbits, però si per exemple una mica bastant a casa amb els fills, i en l’àmbit professional o en el de l’administració. I per descomptat, a l’aula i als mitjans de comunicació no podem fer el joc als qui ens veuen com una nosa, i amb tota naturalitat hem d’esforçar-nos en ser hàbils i en transmetre aquesta habilitat, en l’ús elegant i bell d’algun dels múltiples registres de la nostra llengua, que és un dels pilars de la nostra identitat personal i col·lectiva. Si no ens hi veiem en cor, deixem l’ensenyança i el periodisme, però mai deixem de ser el que som, que és la brúixola per navegar modestament però amb tota dignitat en el mar agitat d’un Imperi que s’enfonsa i ens pot arrossegar no sabem ni a on.

    Espero no haver-vos cansat.

    ResponElimina