Ja que vam començar parlant d'ell, a veure si aquest ens suggereix alguna idea nova ;-)
Espanya no compleix
• Ni el Consell d'Europa avala la immersió obligatòria ni el Govern espanyol protegeix les llengües minoritàries
ALBERT Branchadell*
L'11 de desembre passat, el Consell d'Europa va donar a conèixer el segon informe del comitè d'experts sobre l'aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries a Espanya. La Carta és un tractat ratificat per Espanya l'any 2001, quan José María Aznar era president del Govern i gaudia d'una sòlida majoria absoluta a les Corts. A Catalunya, el document va ser llegit en diagonal, perquè l'endemà la majoria de mitjans de comunicació catalans sostenien no només que "el Consell d'Europa avala la immersió total en català" sinó que proposa estendre aquest model a totes les comunitats autònomes bilingües.
En aquest malentès, els partits polítics no es van quedar enrere. Maria Badia, secretària de política europea dels socialistes catalans, va afirmar que "el PSC celebra que el Consell d'Europa reconegui el model lingüístic català, i ratifiqui la seva idoneïtat". A ERC, Alba Castellví, vicesecretària de política sectorial, ni tan sols es va llegir la portada del document, ja que no va dubtar a felicitar-se per l'aval de la Unió Europea, que no té res a veure amb la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.
UNA LECTURA atenta de l'informe redactat pel comitè d'experts, que presideix l'alemany Stefan Oeter, posa en relleu que les consideracions sobre el model d'immersió obligatòria per a tots els alumnes que es practica a Catalunya no mereixen rebre exactament el tractament d'"aval". Al paràgraf 218 del seu informe, Oeter i els altres experts diuen clarament que "la Carta no preveu l'ensenyament obligatori en català per a tots els alumnes, sinó, únicament, que tots els alumnes rebin educació en català si els seus pares així ho desitgen". I al paràgraf H de les seves conclusions hi insisteixen: "Un sistema basat en l'impartiment d'educació fonamentalment en la llengua cooficial ha de ser accessible a tots els que ho sol.liciten, però no obligatori per a tots els nens".
En qualsevol cas, si hi hagués aval, l'avalador no seria exactament el Consell d'Europa. Les consideracions sobre la immersió total són opinions del comitè d'experts que les autoritats espanyoles han de "prendre en consideració", però cal distingir-les de les prioritats que fixa el comitè de ministres (l'òrgan executiu del Consell d'Europa), on el president de torn és el ministre Miguel Ángel Moratinos. Doncs bé, la veritat és que en la seva llista de recomanacions prioritàries el comitè de ministres no té res a dir pel que fa al model d'immersió obligatòria aplicat a tots els alumnes que es practica a Catalunya. Ni l'avala, ni proposa a les autoritats espanyoles que desenvolupin un model d'aquest tipus en les altres comunitats bilingües.
Si alguna cosa s'ha de destacar en les recomanacions fetes pel comitè de ministres, és que Espanya no compleix aspectes importants de la Carta. En paraules d'Oeter i companyia, "hi ha una clara bretxa entre alguns dels compromisos escollits i el nivell de protecció ofert pel marc jurídic nacional i/o la pràctica". Vegem un sol exemple d'aquesta "clara bretxa". Al ratificar la Carta el 2001, Espanya es va comprometre a preveure que els tribunals de justícia, "a requeriment de les parts processals, portin a terme els procediments en les llengües regionals o minoritàries". Qualsevol ciutadà pertanyent a una comunitat bilingüe coneix la dificultat no ja de portar tot un procediment en català-valencià, gallec o eusquera, sinó simplement de poder expressar-se en una d'aquestes llengües davant d'un òrgan judicial. L'any 2005, el comitè de ministres ja va recomanar a les autoritats espanyoles que prenguessin "les mesures jurídiques i pràctiques necessàries" per assegurar l'aplicació del compromís contret. Tres anys després, el comitè de ministres ha realitzat una simple operació de retalla i enganxa: la seva primera recomanació a les autoritats espanyoles és que prenguin "les mesures jurídiques i pràctiques necessàries" perquè aquest compromís es pugui fer efectiu.
És interessant observar el silenci que alguns han dedicat a les recomanacions fetes pel Consell d'Europa. El fet que un organisme internacional independent suggereixi que el nivell de protecció de les llengües regionals o minoritàries espanyoles no és suficient descol•loca sens dubte els que han convertit en arma política la tesi que aquest nivell de protecció resulta excessiu. A la pàgina web d'Unió, Progrés i Democràcia, per exemple, és impossible trobar cap comunicat oficial sobre l'informe del Consell d'Europa; tot el que un hi troba és un article de Roberto Blanco Valdés, en què suggereix l'impagable argument que defensant les llengües regionals o minoritàries espanyoles el Consell d'Europa ha assumit "el credo nacionalista".
PERÒ EL silenci sobre l'incompliment de la Carta no afecta únicament partits com UPiD, sinó també els socialistes, que són els que tenen la responsabilitat de fer-la complir des del Govern d'Espanya. El cas de Maria Badia és remarcable: el PSC "celebra" que el Consell d'Europa reconegui el model lingüístic català, però no "lamenta" que les autoritats espanyoles incompleixin els compromisos contrets. No sabem si Zapatero complirà en matèria de finançament; en vista dels informes del Consell d'Europa, en matèria de llengües regionals o minoritàries no podem dir que estigui complint adequadament.
*Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.
(El Periódico 24 desembre 2008)
dimecres, 24 de desembre del 2008
dissabte, 22 de novembre del 2008
Sobre el nom “Llengua i debat”
No puc estar-me de dir que el títol d’aquest bloc no m’agrada gens, no té grapa.
Potser em direu que no hi ha cap necessitat que tingui grapa i us donaré la raó, però el fet és que continuarà sense agradar-me. I a més de no agradar-me, em sembla que serà més fàcil que aquest bloc sigui conegut si el títol té una mica més de força, de personalitat. No és imprescindible, però hi pot ajudar.
Ja sé que el títol actual es va improvisar, però com que tenim la santa llibertat de dir-nos com ens peti deixeu-me que us proposi alguna alternativa. Parlo del nom que apareix a la capçalera del bloc, que evidentment es pot canviar. El fet que el domini es digui “per sempre” llenguaidebat –això seria més complicat de canviar-ho si volem mantenir el que s’hi ha escrit fins ara, encara que no sigui gaire–, no ens obliga a mantenir aquest títol per al bloc.
Ja entenc que abans caldria decidir un parell de coses prèvies. Interpreto que podríem fer un procés de decisió en tres fases:
1, votació sobre si cal canviar el títol
2, proposta d’alternatives
3, quin dels títols alternatius ens agrada més
Jo dic:
1: sí
2:
Llauna de Llengua / Llengua a la Llauna [les eles, en vermell?] / Català a la Llauna
Batut de Llengua / Batut de Català
Logomàquia Catalana
Tabarra de Català / Tabarra de Llengua
Orgue de Catalan(e)s
El català en qüestió / La llengua en qüestió
El català, sobre la taula / La llengua, sobre la taula
Doctor, parlo català, és greu?
Català, Digueu?
Debatuda de Llengua / Debatuda de Català
La Catalana Llengua
Llengua Sense Pèls / Català Sense Pèls
Dial de Llengua / Dial de Català
Enraonem
3: (llista anterior, pel mateix ordre)
Ja anireu dient el que sigui.
Potser em direu que no hi ha cap necessitat que tingui grapa i us donaré la raó, però el fet és que continuarà sense agradar-me. I a més de no agradar-me, em sembla que serà més fàcil que aquest bloc sigui conegut si el títol té una mica més de força, de personalitat. No és imprescindible, però hi pot ajudar.
Ja sé que el títol actual es va improvisar, però com que tenim la santa llibertat de dir-nos com ens peti deixeu-me que us proposi alguna alternativa. Parlo del nom que apareix a la capçalera del bloc, que evidentment es pot canviar. El fet que el domini es digui “per sempre” llenguaidebat –això seria més complicat de canviar-ho si volem mantenir el que s’hi ha escrit fins ara, encara que no sigui gaire–, no ens obliga a mantenir aquest títol per al bloc.
Ja entenc que abans caldria decidir un parell de coses prèvies. Interpreto que podríem fer un procés de decisió en tres fases:
1, votació sobre si cal canviar el títol
2, proposta d’alternatives
3, quin dels títols alternatius ens agrada més
Jo dic:
1: sí
2:
Llauna de Llengua / Llengua a la Llauna [les eles, en vermell?] / Català a la Llauna
Batut de Llengua / Batut de Català
Logomàquia Catalana
Tabarra de Català / Tabarra de Llengua
Orgue de Catalan(e)s
El català en qüestió / La llengua en qüestió
El català, sobre la taula / La llengua, sobre la taula
Doctor, parlo català, és greu?
Català, Digueu?
Debatuda de Llengua / Debatuda de Català
La Catalana Llengua
Llengua Sense Pèls / Català Sense Pèls
Dial de Llengua / Dial de Català
Enraonem
3: (llista anterior, pel mateix ordre)
Ja anireu dient el que sigui.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Propostes concretes
Missatge rebut. Paro d’elucubrar. Propostes concretes. Em centro en el camp lingüístic.
1) Proposta concreta: Pressionar l'administració perquè com més aviat millor hi hagi al mercat un bon diccionari castellà-català online. El millor que hi ha actualment, el de l'Enciclopèdia Catalana (que de manera indirecta es pot consultar online a través de l'Optimot), és bastant deficient i és una vergonya que encara sigui el diccionari bilingüe de referència. És un diccionari fet a la defensiva, que sempre intenta defugir l'equivalència paral·lela i que mai no agafa el toro per les banyes. Un diccionari que et deixa constantment amb el cul a l'aire, d’una gran pobresa en girs, concurrències i fraseologia. La importància vital d'un bon diccionari castellà-català quan un dels perills que ens amenaça és el progressiu acostament al castellà no cal remarcar-la.
2) El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana, dirigit per Lluís López del Castillo, és un complement fonamental al DIEC2 i al GDLC com a diccionari d’ús que s’obre a col·loquialismes, castellanismes històrics i argot juvenil. El fet que no estigui online dificulta als professionals de la llengua tenir-lo en compte tant com caldria. Proposta concreta: Fer pressió per aconseguir la subvenció que posi aquest diccionari online.
3) Proposta concreta: Un grup de professionals de la llengua com nosaltres hauria de començar a fer una mena de Barco fantasma 2 que no es limités al lèxic i que servís de referència tant als redactors de l’ÉsAdir com a l’equip que sota la direcció de Joan Solà està treballant en la nova gramàtica normativa de l’IEC. Hem d’aconseguir que aquesta gramàtica tingui la flexibilitat necessària (sobretot revisant propostes fabrianes de sintaxi que no han arrelat en l’ús) perquè parlar i escriure correctament en català no sigui més difícil del que és imprescindible.
L’actual normativa és com unes sabates amb pedretes que se’ns van clavant quan caminem. Si hem d’estrenar sabates fem el possible perquè siguin còmodes.
4) El Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat ha omplert amb un rigor i una qualitat admirables el buit d’informació sobre règims verbals dels diccionaris monolingües que hi ha al mercat. Proposta concreta: També el vull online i també voldria que aquesta fantàstica iniciativa tingués continuïtat en un altre volum dedicat a règims nominals i adjectivals; i encara un altre dedicat a concurrències (el que els anglesos anomenen “collocations”). Algú hauria d'alliberar el Jordi Ginebra del munt de paperassa a què obliga el pla de Bolonya i donar-li mitjans perquè s’hi posi a treballar.
5) El Manual d'ús de l'estàndard oral (1990) de Josep Lacreu, amb 496 pàg. i vuit edicions (l'última del 2008), continua sent el millor llibre a l’hora d’analitzar i donar solucions als problemes d’interferència gramatical (del castellà). Proposta concreta: Fer un Lacreu des de la perspectiva del central.
6) El Diccionari de sinònims antònims i idees afins, dirigit també per Lacreu i publicat per Bromera el 2007, crec que també és el millor diccionari de sinònims que hi ha al mercat. Proposta concreta: Fer pressió per posar aquest diccionari online. O perquè se'n faci un (sempre posant-lo online) amb cara i ulls (no refregits del Franquesa) des de la perspectiva del català central.
7) Proposta concreta: Ja posats a demanar, buscar la subvenció necessària per posar online i amb un sistema de cerca àgil i funcional el Diccionari de sinònims de frases fetes de la Maria Teresa Espinal.
Accio concreta: Aquest dimecres intentaré publicar al diari Avui un article que es faci ressò d’algunes d’aquestes propostes concretes.
1) Proposta concreta: Pressionar l'administració perquè com més aviat millor hi hagi al mercat un bon diccionari castellà-català online. El millor que hi ha actualment, el de l'Enciclopèdia Catalana (que de manera indirecta es pot consultar online a través de l'Optimot), és bastant deficient i és una vergonya que encara sigui el diccionari bilingüe de referència. És un diccionari fet a la defensiva, que sempre intenta defugir l'equivalència paral·lela i que mai no agafa el toro per les banyes. Un diccionari que et deixa constantment amb el cul a l'aire, d’una gran pobresa en girs, concurrències i fraseologia. La importància vital d'un bon diccionari castellà-català quan un dels perills que ens amenaça és el progressiu acostament al castellà no cal remarcar-la.
2) El Gran Diccionari 62 de la llengua catalana, dirigit per Lluís López del Castillo, és un complement fonamental al DIEC2 i al GDLC com a diccionari d’ús que s’obre a col·loquialismes, castellanismes històrics i argot juvenil. El fet que no estigui online dificulta als professionals de la llengua tenir-lo en compte tant com caldria. Proposta concreta: Fer pressió per aconseguir la subvenció que posi aquest diccionari online.
3) Proposta concreta: Un grup de professionals de la llengua com nosaltres hauria de començar a fer una mena de Barco fantasma 2 que no es limités al lèxic i que servís de referència tant als redactors de l’ÉsAdir com a l’equip que sota la direcció de Joan Solà està treballant en la nova gramàtica normativa de l’IEC. Hem d’aconseguir que aquesta gramàtica tingui la flexibilitat necessària (sobretot revisant propostes fabrianes de sintaxi que no han arrelat en l’ús) perquè parlar i escriure correctament en català no sigui més difícil del que és imprescindible.
L’actual normativa és com unes sabates amb pedretes que se’ns van clavant quan caminem. Si hem d’estrenar sabates fem el possible perquè siguin còmodes.
4) El Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat ha omplert amb un rigor i una qualitat admirables el buit d’informació sobre règims verbals dels diccionaris monolingües que hi ha al mercat. Proposta concreta: També el vull online i també voldria que aquesta fantàstica iniciativa tingués continuïtat en un altre volum dedicat a règims nominals i adjectivals; i encara un altre dedicat a concurrències (el que els anglesos anomenen “collocations”). Algú hauria d'alliberar el Jordi Ginebra del munt de paperassa a què obliga el pla de Bolonya i donar-li mitjans perquè s’hi posi a treballar.
5) El Manual d'ús de l'estàndard oral (1990) de Josep Lacreu, amb 496 pàg. i vuit edicions (l'última del 2008), continua sent el millor llibre a l’hora d’analitzar i donar solucions als problemes d’interferència gramatical (del castellà). Proposta concreta: Fer un Lacreu des de la perspectiva del central.
6) El Diccionari de sinònims antònims i idees afins, dirigit també per Lacreu i publicat per Bromera el 2007, crec que també és el millor diccionari de sinònims que hi ha al mercat. Proposta concreta: Fer pressió per posar aquest diccionari online. O perquè se'n faci un (sempre posant-lo online) amb cara i ulls (no refregits del Franquesa) des de la perspectiva del català central.
7) Proposta concreta: Ja posats a demanar, buscar la subvenció necessària per posar online i amb un sistema de cerca àgil i funcional el Diccionari de sinònims de frases fetes de la Maria Teresa Espinal.
Accio concreta: Aquest dimecres intentaré publicar al diari Avui un article que es faci ressò d’algunes d’aquestes propostes concretes.
dimarts, 4 de novembre del 2008
Per què Albert Branchadell?
Només apuntaré el que sé de Branchadell (jo sóc el primer que voldria llegir amb calma alguns dels llibres que ha publicat) i intentaré explicar per què considero tan important analitzar les seves tesis sobre política lingüística. (I no cal dir que seria fantàstic que ell seguís aquest debat i hi intervingués.)
D'entrada, vull reiterar que per mi la salut i el futur del català depenen molt més de la política lingüística que de la correcció i el model de llengua. Parlar del model de llengua m'interessa, però sense perdre mai de vista que, en darrer terme, l'estat del terreny de joc i les possibilitats de jugar-hi en condicions depenen, sobretot, de la política.
El que sé d'Albert Branchadell
L'Albert Branchadell (1964) és en aquests moments l'abanderat d'un futur sostenible per al català dintre del bilingüisme. És, per tant, un sociolingüista políticament correcte en un sentit molt concret: el que propugna no desborda els límits de l'Estatut i la Constitució. No és estrany, doncs, que, com diu el Pere, sigui la veu més visible de la sociolingüística catalana a El País o La Vanguardia. Branchadell seria la moderació, o el camí del mig, entre els que tenen com a meta més o menys confessable el monolingüisme català o castellà.
Branchadell nega, per tant, i considera errònia la sociolingüística del conflicte que jo he pres com a base de la meva anàlisi. [Fins al final del paràgraf afusello fragments d'un text aparegut a Contrastant.net] Segons ell, és possiblela normalització. L'alternativa a la substitució ja no és la normalització, sinó la sostenibilitat.
Té, doncs, una posició crítica contra la política lingüística més o menys encoberta de certs sectors d'ERC (sobretot contra Bernat Joan). I sosté, per exemple, que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.
Entre els llibres que ha publicat hi ha La normalitat improbable (1996), Liberalisme i normalització lingüística (1997), La hipòtesi de la independència (2001), La moralitat de la política lingüística (2005) i L'aventura del català (2006). Branchadell treballa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i presideix l'Organització pel Multilingüisme, que malda per fer presents a les institucions estatals i europees (i als seus documents) les quatre llengües oficials (castellà, català/valencià, gallec i basc). I seguint aquest model, també la del guaraní (parlat al Paraguai) al Mercosur.
Branchadell és un polemista brillant i intel·ligent que reflexiona sobre l'ètica de les intervencions lingüístiques en general. Desborda, per tant, el tradicional marc nacionalista per defensar el català des d'un multilingüisme fonamentat en el liberalisme.
Per què crec que és tan important analitzar el que diu
El plantejament de Branchadell crec que té la virtut d'atenuar el conflicte, de desnacionalitzar-lo, i, per tant, li veig un gran futur polític. Té, a més, el decisiu avantatge de no qüestionar el marc legal que garanteix el bilingüisme. Per fer-se una idea de fins a quin punt no el qüestiona us recomano llegir el seu article Rebajas de verano, publicat a El Periódico el 28-09-08 http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=547501&idseccio_PK=1006 Un article acollit amb entusiasme per webs com Asociación por la Tolerancia o Ciudadanos en la Red.
La pregunta crucial per al futur de la llengua és si aquest bilingüisme (inevitablement asimètric) permet, com pretén Branchadell, un futur sostenible per al català; o és, com em sembla a mi, l'estratègia més intel·ligent per anar-lo afeblint: amb una clara erosió dels seus trets distintius i un retrocés constant en l'ús que pot acabar abocant a la deserció en la transmissió intergeneracional.
Persones preocupades pel futur del català, com ara Carme Junyent, Albert Rossich, Joan Solà i Josep Gifreu, han rebutjat obertament l'actual bilingüisme conscients que és un model en què sempre s'acaba imposant la llengua més forta. El cas del gaèlic a Irlanda demostra, prou clarament, fins a quin punt la independència, l'oficialitat i l'ensenyament obligatori no permeten recuperar la vitalitat d'una llengua quan, durant molts anys, una altra de més poderosa l'ha desbancada com a llengua comuna i necessària.
Em sembla que prendre una posició en aquestes qüestions és fonamental per no posar el carro davant dels cavalls. Parlem, tant com vulgueu, de models de llengua i correcció; però no oblidem que això només és el carro del qual ha de tirar la política lingüística. I que segons quina política lingüística es faci, el carro, per més esforços que fem els professionals de la llengua, anirà pel pedregar.
D'entrada, vull reiterar que per mi la salut i el futur del català depenen molt més de la política lingüística que de la correcció i el model de llengua. Parlar del model de llengua m'interessa, però sense perdre mai de vista que, en darrer terme, l'estat del terreny de joc i les possibilitats de jugar-hi en condicions depenen, sobretot, de la política.
El que sé d'Albert Branchadell
L'Albert Branchadell (1964) és en aquests moments l'abanderat d'un futur sostenible per al català dintre del bilingüisme. És, per tant, un sociolingüista políticament correcte en un sentit molt concret: el que propugna no desborda els límits de l'Estatut i la Constitució. No és estrany, doncs, que, com diu el Pere, sigui la veu més visible de la sociolingüística catalana a El País o La Vanguardia. Branchadell seria la moderació, o el camí del mig, entre els que tenen com a meta més o menys confessable el monolingüisme català o castellà.
Branchadell nega, per tant, i considera errònia la sociolingüística del conflicte que jo he pres com a base de la meva anàlisi. [Fins al final del paràgraf afusello fragments d'un text aparegut a Contrastant.net] Segons ell, és possible
Té, doncs, una posició crítica contra la política lingüística més o menys encoberta de certs sectors d'ERC (sobretot contra Bernat Joan). I sosté, per exemple, que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.
Entre els llibres que ha publicat hi ha La normalitat improbable (1996), Liberalisme i normalització lingüística (1997), La hipòtesi de la independència (2001), La moralitat de la política lingüística (2005) i L'aventura del català (2006). Branchadell treballa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i presideix l'Organització pel Multilingüisme, que malda per fer presents a les institucions estatals i europees (i als seus documents) les quatre llengües oficials (castellà, català/valencià, gallec i basc). I seguint aquest model, també la del guaraní (parlat al Paraguai) al Mercosur.
Branchadell és un polemista brillant i intel·ligent que reflexiona sobre l'ètica de les intervencions lingüístiques en general. Desborda, per tant, el tradicional marc nacionalista per defensar el català des d'un multilingüisme fonamentat en el liberalisme.
Per què crec que és tan important analitzar el que diu
El plantejament de Branchadell crec que té la virtut d'atenuar el conflicte, de desnacionalitzar-lo, i, per tant, li veig un gran futur polític. Té, a més, el decisiu avantatge de no qüestionar el marc legal que garanteix el bilingüisme. Per fer-se una idea de fins a quin punt no el qüestiona us recomano llegir el seu article Rebajas de verano, publicat a El Periódico el 28-09-08 http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=547501&idseccio_PK=1006 Un article acollit amb entusiasme per webs com Asociación por la Tolerancia o Ciudadanos en la Red.
La pregunta crucial per al futur de la llengua és si aquest bilingüisme (inevitablement asimètric) permet, com pretén Branchadell, un futur sostenible per al català; o és, com em sembla a mi, l'estratègia més intel·ligent per anar-lo afeblint: amb una clara erosió dels seus trets distintius i un retrocés constant en l'ús que pot acabar abocant a la deserció en la transmissió intergeneracional.
Persones preocupades pel futur del català, com ara Carme Junyent, Albert Rossich, Joan Solà i Josep Gifreu, han rebutjat obertament l'actual bilingüisme conscients que és un model en què sempre s'acaba imposant la llengua més forta. El cas del gaèlic a Irlanda demostra, prou clarament, fins a quin punt la independència, l'oficialitat i l'ensenyament obligatori no permeten recuperar la vitalitat d'una llengua quan, durant molts anys, una altra de més poderosa l'ha desbancada com a llengua comuna i necessària.
Em sembla que prendre una posició en aquestes qüestions és fonamental per no posar el carro davant dels cavalls. Parlem, tant com vulgueu, de models de llengua i correcció; però no oblidem que això només és el carro del qual ha de tirar la política lingüística. I que segons quina política lingüística es faci, el carro, per més esforços que fem els professionals de la llengua, anirà pel pedregar.
Sobre el paper d'Albert Branchadell i altres
Conec l'Albert Branchadell. No hi he parlat molts cops, però sí que l'he escoltat i també em consta que és un bon observador, molt discret. Sé que em llegeix de tant en tant. Escolta molt i xerra poc. No m'estranyaria gens que ens estigués veient. (Si és així, una salutació cordial, Albert.)
M'ha interessat poc, últimament, el que ha escrit, perquè em sembla que s'adreça més aviat a forasters. Després en parlaré. Vull dir que jo arreplego escrits que m'interessen personalment, i els guardo, i de l'Albert en tinc pocs. Us reprodueixo l'extracte d'un, de fa cinc anys:
La universitat, el català i els alumnes estrangers
[...] la llei de política lingüística de 1998 [...] va imposar als centres d'ensenyament "de qualsevol grau" el deure explícit de fer del català el vehicle d'expressió normal en les seves activitats docents. Contradictòriament amb això, la mateixa llei permet que els docents universitaris s'expressin en la llengua oficial que prefereixin. En un extrem, trobaríem que a Catalunya seria perfectament legal una situació en què el 100 per cent del professorat universitari, emparant-se en la seva llibertat d'elecció, fes les classes en castellà.
En l'actual ordenament jurídic hi ha, doncs, una tensió entre la condició del català com a llengua pròpia de la universitat i la llibertat d'elecció de què gaudeix el professorat universitari. [...]
Mentre aquesta tensió no es resolgui a favor del català i els estudiants estrangers continuïn acudint a les aules universitàries catalanes, què cal fer? [...] En primer lloc, [...] els estudiants que vinguin a Catalunya han de saber que el català és la llengua principal de l'ensenyament universitari, i si ho troben inconvenient han de triar altres destinacions. Més que una reducció en el nombre d'estudiants estrangers que ens visiten, això suposarà la seva transformació: per entendre'ns, no vindran a les universitats catalanes amb la idea de practicar el castellà com un dels seus objectius primordials.
En segon lloc, les universitats han de dissenyar d'una vegada per sempre un protocol que permeti al seu professorat gestionar la presència d'estudiants estrangers a l'aula sense haver de canviar la llengua docent: això [...] vol dir [...] oferir als estudiants estrangers, durant les primeres classes del curs, la traducció del material docent a una llengua que puguin comprendre sense cap dificultat; començar la classe fent una introducció en castellà o en anglès dels punts que es discutiran, i acabar-la amb un resum breu també en una d'aquestes dues altres llengües; aprofitar les hores de tutoria per oferir una atenció personalitzada; negociar el suport dels alumnes autòctons als estudiants estrangers per superar les dificultats lingüístiques que puguin tenir; distribuir quan convingui vocabularis multilingües de les matèries afectades, etcètera.
En tercer lloc, cal elevar amb mesures adequades l'educació sociolingüística tant del professorat com dels mateixos alumnes autòctons: entre altres coses, no és admissible que els professors que mantenen l'ús del català o els (pocs) estudiants que els demanen que ho facin siguin titllats de fonamentalistes, quan tot el que fan és complir la legislació i contribuir amb la seva actitud a la viabilitat futura del català -a la preservació, en definitiva, del patrimoni lingüístic de tota la Humanitat.
Albert Branchadell Gallo, Jordi Pujol i Nadal
Avui, 12 setembre 2003
Em sembla clar, i torno on era abans, que l'Albert s'adreça sobretot a un territori de frontera. Si voleu definir políticament aquest territori, podria ser el del PSC-PSOE (amb fragments de CiU, d'ICV i no sé si fins i tot del PP), però si anem més enllà de l'àmbit polític hi ha tota una franja sociocultural de gent que es troba en aquesta frontera. L'Albert escriu sobretot a El País i La Vanguardia, i amb això ja diem molt, perquè són el diari que es ven més a Catalunya i el que es ven més a l'Estat (i són escrits en castellà). El seu objectiu (de l'Albert) em fa l'efecte que és mirar d'acostar a posicions més properes a la "catalanitat", partint sempre de la situació política i les lleis actuals, tota aquella gent que he dit que hi ha al territori de frontera, que són força colla. És a dir, intenta treure el màxim suc a les lleis actuals, recordant alhora que perquè es compleixin per l'altra banda també les hauríem de complir per la nostra. Potser no és prou conscient (o sí) que els catalans solem complir les lleis sisplau per força i que els espanyols sempre troben maneres d'interpretar-les a favor seu, però suposo que ell creu incansablement en la pedagogia dels catalans com complim les lleis. A favor d'aquesta tesi hi ha el fet que amb les lleis sota la tutela espanyola s'ha avançat (normalització lingüística de les escoles, emissores de ràdio i TV públiques, normalització de les institucions públiques).
Personalment, però, no sé què pensa Albert Branchadell ni on se situa exactament. Ara, jo diria que si els del PSC-PSOE li fan cas no és negatiu, mirant les coses amb una perspectiva una mica àmplia, a mig termini. Fins i tot en el cas que proposés idees que a tots ens podrien semblar ara cessions massa grosses o renúncies vergonyoses, crec que sempre mira una mica més enllà i pensa en la jugada següent, què podrà reclamar a continuació per compensar aquella cessió.
Podem pensar que l'Albert Branchadell és un ingenu, però jo ho dubto. Crec que fa d'agent doble, però que va a favor nostre. Tindria un gran disgust si un dia descobreixo que és un agent doble "pagat per Madrid" (faig broma, eh?; ell cobra de la UAB, que és on treballa fent classes). Ara, tant si és una cosa com l'altra, penso sincerament que la seva tasca és globalment positiva, almenys de moment.
El tema de l'Albert Branchadell em fa pensar en altres actituds i personatges de frontera i en el seu difícil paper, ja que no són entesos ni en una banda ni en l'altra. Difícil però alhora impagable, perquè crec que si ningú no fes el seu paper, hi hauria dos blocs encastellats i cap evolució que no fos la de la força. I per força, em sembla evident que tenim la batalla perduda (ja n'hem perdut moltes, i llavors cal començar a reconstruir des de molt fondo), perquè nosaltres només comptem amb la legitimitat moral i a l'altra banda tenen les lleis i la seva interpretació, els calés, els exèrcits, Europa... Ja en parlarem un altre dia.
M'ha interessat poc, últimament, el que ha escrit, perquè em sembla que s'adreça més aviat a forasters. Després en parlaré. Vull dir que jo arreplego escrits que m'interessen personalment, i els guardo, i de l'Albert en tinc pocs. Us reprodueixo l'extracte d'un, de fa cinc anys:
La universitat, el català i els alumnes estrangers
[...] la llei de política lingüística de 1998 [...] va imposar als centres d'ensenyament "de qualsevol grau" el deure explícit de fer del català el vehicle d'expressió normal en les seves activitats docents. Contradictòriament amb això, la mateixa llei permet que els docents universitaris s'expressin en la llengua oficial que prefereixin. En un extrem, trobaríem que a Catalunya seria perfectament legal una situació en què el 100 per cent del professorat universitari, emparant-se en la seva llibertat d'elecció, fes les classes en castellà.
En l'actual ordenament jurídic hi ha, doncs, una tensió entre la condició del català com a llengua pròpia de la universitat i la llibertat d'elecció de què gaudeix el professorat universitari. [...]
Mentre aquesta tensió no es resolgui a favor del català i els estudiants estrangers continuïn acudint a les aules universitàries catalanes, què cal fer? [...] En primer lloc, [...] els estudiants que vinguin a Catalunya han de saber que el català és la llengua principal de l'ensenyament universitari, i si ho troben inconvenient han de triar altres destinacions. Més que una reducció en el nombre d'estudiants estrangers que ens visiten, això suposarà la seva transformació: per entendre'ns, no vindran a les universitats catalanes amb la idea de practicar el castellà com un dels seus objectius primordials.
En segon lloc, les universitats han de dissenyar d'una vegada per sempre un protocol que permeti al seu professorat gestionar la presència d'estudiants estrangers a l'aula sense haver de canviar la llengua docent: això [...] vol dir [...] oferir als estudiants estrangers, durant les primeres classes del curs, la traducció del material docent a una llengua que puguin comprendre sense cap dificultat; començar la classe fent una introducció en castellà o en anglès dels punts que es discutiran, i acabar-la amb un resum breu també en una d'aquestes dues altres llengües; aprofitar les hores de tutoria per oferir una atenció personalitzada; negociar el suport dels alumnes autòctons als estudiants estrangers per superar les dificultats lingüístiques que puguin tenir; distribuir quan convingui vocabularis multilingües de les matèries afectades, etcètera.
En tercer lloc, cal elevar amb mesures adequades l'educació sociolingüística tant del professorat com dels mateixos alumnes autòctons: entre altres coses, no és admissible que els professors que mantenen l'ús del català o els (pocs) estudiants que els demanen que ho facin siguin titllats de fonamentalistes, quan tot el que fan és complir la legislació i contribuir amb la seva actitud a la viabilitat futura del català -a la preservació, en definitiva, del patrimoni lingüístic de tota la Humanitat.
Albert Branchadell Gallo, Jordi Pujol i Nadal
Avui, 12 setembre 2003
Em sembla clar, i torno on era abans, que l'Albert s'adreça sobretot a un territori de frontera. Si voleu definir políticament aquest territori, podria ser el del PSC-PSOE (amb fragments de CiU, d'ICV i no sé si fins i tot del PP), però si anem més enllà de l'àmbit polític hi ha tota una franja sociocultural de gent que es troba en aquesta frontera. L'Albert escriu sobretot a El País i La Vanguardia, i amb això ja diem molt, perquè són el diari que es ven més a Catalunya i el que es ven més a l'Estat (i són escrits en castellà). El seu objectiu (de l'Albert) em fa l'efecte que és mirar d'acostar a posicions més properes a la "catalanitat", partint sempre de la situació política i les lleis actuals, tota aquella gent que he dit que hi ha al territori de frontera, que són força colla. És a dir, intenta treure el màxim suc a les lleis actuals, recordant alhora que perquè es compleixin per l'altra banda també les hauríem de complir per la nostra. Potser no és prou conscient (o sí) que els catalans solem complir les lleis sisplau per força i que els espanyols sempre troben maneres d'interpretar-les a favor seu, però suposo que ell creu incansablement en la pedagogia dels catalans com complim les lleis. A favor d'aquesta tesi hi ha el fet que amb les lleis sota la tutela espanyola s'ha avançat (normalització lingüística de les escoles, emissores de ràdio i TV públiques, normalització de les institucions públiques).
Personalment, però, no sé què pensa Albert Branchadell ni on se situa exactament. Ara, jo diria que si els del PSC-PSOE li fan cas no és negatiu, mirant les coses amb una perspectiva una mica àmplia, a mig termini. Fins i tot en el cas que proposés idees que a tots ens podrien semblar ara cessions massa grosses o renúncies vergonyoses, crec que sempre mira una mica més enllà i pensa en la jugada següent, què podrà reclamar a continuació per compensar aquella cessió.
Podem pensar que l'Albert Branchadell és un ingenu, però jo ho dubto. Crec que fa d'agent doble, però que va a favor nostre. Tindria un gran disgust si un dia descobreixo que és un agent doble "pagat per Madrid" (faig broma, eh?; ell cobra de la UAB, que és on treballa fent classes). Ara, tant si és una cosa com l'altra, penso sincerament que la seva tasca és globalment positiva, almenys de moment.
El tema de l'Albert Branchadell em fa pensar en altres actituds i personatges de frontera i en el seu difícil paper, ja que no són entesos ni en una banda ni en l'altra. Difícil però alhora impagable, perquè crec que si ningú no fes el seu paper, hi hauria dos blocs encastellats i cap evolució que no fos la de la força. I per força, em sembla evident que tenim la batalla perduda (ja n'hem perdut moltes, i llavors cal començar a reconstruir des de molt fondo), perquè nosaltres només comptem amb la legitimitat moral i a l'altra banda tenen les lleis i la seva interpretació, els calés, els exèrcits, Europa... Ja en parlarem un altre dia.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
ON ANEM?
Amb molt de gust, Albert, enceto aquest debat que ens proposes, de futur incert i, per tant, ara com ara excitant. En primer lloc em presento per als que no sàpiguen qui sóc i què faig: sóc l’Albert Pla Nualart i treballo al diari AVUI com a responsable lingüístic (cap d’edició, en diuen) des de fa més de 20 anys. He viscut, per tant, l’evolució del nostre model lingüístic i les diferents polèmiques de què ha estat objecte des de primera fila, i comparteixo amb professionals de la llengua com tu un neguit i un cansament que potser ja és hora que surti de l’armari i digui unes quantes veritats incòmodes de la manera més clara possible.
On volem arribar
L’objectiu teòric de la nostra política lingüística és la normalització lingüística. Crec que definir què volem dir quan diem normalització lingüística, i precisar què exigiria realment arribar-hi, és la mare dels ous de tot aquest debat.
La normalització lingüística té un vessant lingüístic (que inclou tots els problemes de model i correcció) i un altre de social (l’acció política per incrementar l’ús). La tesi central que intentaré defensar és que l’èxit en el vessant social és condició necessària per poder avançar en el lingüístic. Dit d’una altra manera, en un marc sociolingüístic advers, el debat sobre el model i la correcció està condemnat a no resoldre’s mai; està condemnat a una esgotadora i estèril lluita entre puresa i funcionalitat. Perquè, en aquest marc, totes dues posicions tenen part de raó: els heavy perquè, en efecte, obrir la llengua a l’ús, a l’evolució dictada pel carrer, la va castellanitzant; els light perquè, en efecte, tancar-se a l’ús i girar-se d’esquena al carrer la llatinitza, la momifica, la fa inadequada per expressar la realitat canviant del dia a dia.
Només la normalització social pot portar la normalitat lingüística. I és aquí on les dolces mentides que ens administrem juguen un paper decisiu. La normalització social comporta desfer, revertir, el llarg camí fet pel castellà a casa nostra a través de la coerció institucional. Un camí que l’ha portat a desbancar el català com a llengua comuna i a esdevenir, per tant, la nostra llengua comuna. Desfer aquest camí hauria de tenir com a fita irrenunciable recuperar l’estatus de llengua comuna, és a dir, fer retrocedir el castellà fins que a gran part de la població se li fes difícil o incòmode comunicar-s’hi en la relació personal, i els sectors més pobres i marginals tinguessin problemes fins i tot per entendre’l (el mateix que passa avui amb l’anglès a Holanda o Dinamarca; el mateix que passa avui amb el català –i passava amb el castellà als anys 30– a casa nostra).
El procés perquè una llengua en desbanqui una altra com a llengua comuna d’un territori és costerut, impossible de fer sense la coerció institucional (el cas del castellà a Catalunya ho il·lustra prou bé). En canvi, el procés que porta la llengua comuna d’un territori a minoritzar fins a la pràctica desaparició la llengua desbancada, fa baixada i cau pel propi pes de la inèrcia democràtica, del respecte als drets individuals (com prou s’encarreguen de repetir els firmants del Manifiesto).
La meva impressió és que l’última oportunitat històrica per desfer aquest camí es va perdre quan les tropes del general colpista van entrar a Barcelona. D’aleshores ençà, perdoneu la vulgaritat, vivim de palles mentals. I de constructes intel·lectuals que no s’aguanten per enlloc, com això del bilingüisme: el mite dels parlants d’un territori dominant per igual i parlant per igual dues llengües.
La tossuda realitat és que el bilingüisme social és un conflicte lingüístic en què una llengua avança i l’altra retrocedeix; o per ser més exactes: en què una llengua només pot avançar si l’altra retrocedeix. I això és el que passa avui a Catalunya (obvio els altres territoris catalanoparlants per no deprimir-vos més): el castellà avança i el català retrocedeix; i la raó que explica que no s’hi visqui el fort conflicte lingüístic de la regió de Brussel·les és que aquí els catalanoparlants acceptem, amb més o menys resignació, el retrocés.
On anem
Tot això que he exposat fins ara és molt dur d’acceptar. És també, ho admeto, poc engrescador. Desqualificar-ho titllant-me de pessimista fúnebre no dubto que serveixi de consol però és intel·lectualment irrellevant. El que cal és demostrar que el diagnòstic és equivocat, que l’anàlisi no és lògica, que les dades estan manipulades. Espero amb candeletes que algú ho faci. Mentrestant, continuaré pensant que si la història no ens sorprèn amb un tomb inesperat, només ens queda, com a va dir l’Espriu, perdre’ns en l’aiguabarreig que anomenen civilitzacions superiors.
La meva opció per fer-ho elegantment és no deixar que l’obsessió identitària ens esmussi l’instrument. Aposto per no sacrificar mai la funcionalitat a la puresa; però també per no sacrificar mai la genuïnitat a la pura pressió del castellà. Aposto per distingir entre l’útil manlleu i l’empobridor calc. I també per replantejar punts de la normativa fabriana que ell mateix no veia clars i que, en molts casos, partien d’un logicisme insensible a la subtil lògica interna de la llengua.
I aposto per no obrir més fronts dels necessaris. Encara que ara potser ja hem fet tard, era més fàcil combatre l’ús no pronominal de caure des de els hi cauen els llapis que no pas des de els cauen els llapis. Com també és més fàcil combatre el li donaré dos des de n’hi donaré dos que no pas des de li’n donaré dos.
Aposto, en definitiva, per poder continuar dient-ho tot amb la màxima naturalitat sense crear en l’usuari més perplexitats que les imprescindibles. I sóc conscient que fent això accepto un progressiu acostament al castellà, tot i intentar alentir-lo al màxim.
I com a manifest de presentació em sembla que ja he dit prou i massa.
On volem arribar
L’objectiu teòric de la nostra política lingüística és la normalització lingüística. Crec que definir què volem dir quan diem normalització lingüística, i precisar què exigiria realment arribar-hi, és la mare dels ous de tot aquest debat.
La normalització lingüística té un vessant lingüístic (que inclou tots els problemes de model i correcció) i un altre de social (l’acció política per incrementar l’ús). La tesi central que intentaré defensar és que l’èxit en el vessant social és condició necessària per poder avançar en el lingüístic. Dit d’una altra manera, en un marc sociolingüístic advers, el debat sobre el model i la correcció està condemnat a no resoldre’s mai; està condemnat a una esgotadora i estèril lluita entre puresa i funcionalitat. Perquè, en aquest marc, totes dues posicions tenen part de raó: els heavy perquè, en efecte, obrir la llengua a l’ús, a l’evolució dictada pel carrer, la va castellanitzant; els light perquè, en efecte, tancar-se a l’ús i girar-se d’esquena al carrer la llatinitza, la momifica, la fa inadequada per expressar la realitat canviant del dia a dia.
Només la normalització social pot portar la normalitat lingüística. I és aquí on les dolces mentides que ens administrem juguen un paper decisiu. La normalització social comporta desfer, revertir, el llarg camí fet pel castellà a casa nostra a través de la coerció institucional. Un camí que l’ha portat a desbancar el català com a llengua comuna i a esdevenir, per tant, la nostra llengua comuna. Desfer aquest camí hauria de tenir com a fita irrenunciable recuperar l’estatus de llengua comuna, és a dir, fer retrocedir el castellà fins que a gran part de la població se li fes difícil o incòmode comunicar-s’hi en la relació personal, i els sectors més pobres i marginals tinguessin problemes fins i tot per entendre’l (el mateix que passa avui amb l’anglès a Holanda o Dinamarca; el mateix que passa avui amb el català –i passava amb el castellà als anys 30– a casa nostra).
El procés perquè una llengua en desbanqui una altra com a llengua comuna d’un territori és costerut, impossible de fer sense la coerció institucional (el cas del castellà a Catalunya ho il·lustra prou bé). En canvi, el procés que porta la llengua comuna d’un territori a minoritzar fins a la pràctica desaparició la llengua desbancada, fa baixada i cau pel propi pes de la inèrcia democràtica, del respecte als drets individuals (com prou s’encarreguen de repetir els firmants del Manifiesto).
La meva impressió és que l’última oportunitat històrica per desfer aquest camí es va perdre quan les tropes del general colpista van entrar a Barcelona. D’aleshores ençà, perdoneu la vulgaritat, vivim de palles mentals. I de constructes intel·lectuals que no s’aguanten per enlloc, com això del bilingüisme: el mite dels parlants d’un territori dominant per igual i parlant per igual dues llengües.
La tossuda realitat és que el bilingüisme social és un conflicte lingüístic en què una llengua avança i l’altra retrocedeix; o per ser més exactes: en què una llengua només pot avançar si l’altra retrocedeix. I això és el que passa avui a Catalunya (obvio els altres territoris catalanoparlants per no deprimir-vos més): el castellà avança i el català retrocedeix; i la raó que explica que no s’hi visqui el fort conflicte lingüístic de la regió de Brussel·les és que aquí els catalanoparlants acceptem, amb més o menys resignació, el retrocés.
On anem
Tot això que he exposat fins ara és molt dur d’acceptar. És també, ho admeto, poc engrescador. Desqualificar-ho titllant-me de pessimista fúnebre no dubto que serveixi de consol però és intel·lectualment irrellevant. El que cal és demostrar que el diagnòstic és equivocat, que l’anàlisi no és lògica, que les dades estan manipulades. Espero amb candeletes que algú ho faci. Mentrestant, continuaré pensant que si la història no ens sorprèn amb un tomb inesperat, només ens queda, com a va dir l’Espriu, perdre’ns en l’aiguabarreig que anomenen civilitzacions superiors.
La meva opció per fer-ho elegantment és no deixar que l’obsessió identitària ens esmussi l’instrument. Aposto per no sacrificar mai la funcionalitat a la puresa; però també per no sacrificar mai la genuïnitat a la pura pressió del castellà. Aposto per distingir entre l’útil manlleu i l’empobridor calc. I també per replantejar punts de la normativa fabriana que ell mateix no veia clars i que, en molts casos, partien d’un logicisme insensible a la subtil lògica interna de la llengua.
I aposto per no obrir més fronts dels necessaris. Encara que ara potser ja hem fet tard, era més fàcil combatre l’ús no pronominal de caure des de els hi cauen els llapis que no pas des de els cauen els llapis. Com també és més fàcil combatre el li donaré dos des de n’hi donaré dos que no pas des de li’n donaré dos.
Aposto, en definitiva, per poder continuar dient-ho tot amb la màxima naturalitat sense crear en l’usuari més perplexitats que les imprescindibles. I sóc conscient que fent això accepto un progressiu acostament al castellà, tot i intentar alentir-lo al màxim.
I com a manifest de presentació em sembla que ja he dit prou i massa.
ALGÚ SAP ON ANEM?
ALGÚ SAP ON ANEM?
Dit d’una altra manera, on volem arribar? Quin és l’objectiu del desplegament de gramàtiques, correctors, diccionaris i reculls de dubtes i barbarismes que tenim?
Em fa l’efecte que anem arrossegant una inèrcia de fa anys de corregir-nos i corregir-nos fins a l’infinit, sense saber on hem d’arribar. Potser valdria la pena parar un moment i plantejar-nos aquesta pregunta. On volem arribar? On és el model que justifica tants esforços? Perquè si el model és una entelèquia, i a mi em sembla que ho és, tot plegat és com picar de cap contra una paret. A les entelèquies no s’hi arriba mai, per definició.
Ja entenc que històricament s’adoptés una postura de resistència, de tancament, de salvament dels "mots de la nostra llengua". Probablement era l’única manera. Quan es viu a la clandestinitat, per força els plantejaments han de ser de tancament, de resistència, de "puresa". D’acord. I segurament aquesta estratègia va ser útil i adequada durant uns anys. De fet, tots els que ja tenim una edat, hi vam participar activament i amb tot el convenciment i la bona fe del món. Però em fa l’efecte que seguim instal.lats en unes inèrcies que ara ja no són vàlides. No perquè ara el món ens estimi molt, perquè no tinguem enemics ni perquè la llengua estigui "salvada". Tot això ja no importa. No cal gastar-hi ni una sola neurona, responent a arguments d’aquesta mena. Crec que les estratègies del passat i les inèrcies que encara arrosseguem no són vàlides senzillament perquè els reptes que té la llengua al davant són radicalment diferents.
Les llengües "fortes" tenen una gran capacitat d’imposició (a través dels mitjans de comunicació, del comerç, del nombre de parlants, del pes polític...), però em fa l’efecte que les llengües petites, com la nostra, han d’optar per altres estratègies, potser de seducció. Fent un símil comercial, Microsoft pot imposar, i imposa, els seus productes a mig món; una empresa catalana d’informàtica del Parc Tecnològic del Vallès, si vol sobreviure, no té més remei que vendre un bon producte, un producte que convenci, que sigui útil.
Però per això, i seguint una mica més amb el símil, hem de saber què volem vendre. I em fa l’efecte que ara mateix no ho tenim clar. O, vist des d’un altre punt de vista, tenim un producte que va amb un manual d’instruccions tan gruixut i complicat que resulta difícil de vendre.
Jo fa gairebé trenta anys que em dedico d’una manera o altra a la llengua, i encara tinc munts de dubtes, d’inseguretats, de contradiccions. Què pot sentir, doncs, una persona que no s’hi dediqui i que s’hi vulgui aproximar, per apendre-la per primer cop o per conèixe-la més a fons.
O una altra manera d’enfocar-ho. Si als nens de les escoles catalanes "se’ls hi cauen els llapis", i només és un exemple, em sembla que és un indicador clar que alguna cosa no va bé. En algun lloc ens hem perdut.
I potser valdria la pena parar i rumiar-hi una mica. Potser valdria la pena reflexionar sobre el que ens sembla important de debò, de manera que hi puguem concentrar els esforços, en comptes de gastar-los inútilment. A mi em fa la sensació que tenim tants fronts oberts que és impossible arribar a tots. Hem de corregir tantes coses, hem de tapar tants forats, hem de vigilar tant que hem perdut de vista la llengua en conjunt.
I això lliga amb la pregunta que feia al començament. On volem arribar? Quin és el model, l’objectiu? Fins quan ens haurem de corregir? Hi ha algun horitzó? On és? Què donaríem per bo? La llengua que parlen els nostres pares? La dels nostres avis? La dels rebesavis? La que parlen a Sant Jaume de Frontanyà, que em sembla que és el poble més petit i més aïllat de Catalunya?
A mi a vegades em fa la sensació que hem entrat en un bucle d’autocorrecció i autocensura sense fi perquè és el que ens han ensenyat i el que hem après com a professionals i com a poble. Però això genera una desconfiança i una inseguretat en la pròpia llengua que no poden ser bones de cap manera.
En fi, com a primer rotllo ja n’hi ha prou. M’agraria molt saber què en penseu, si us ve de gust, esclar.
Salut!
Dit d’una altra manera, on volem arribar? Quin és l’objectiu del desplegament de gramàtiques, correctors, diccionaris i reculls de dubtes i barbarismes que tenim?
Em fa l’efecte que anem arrossegant una inèrcia de fa anys de corregir-nos i corregir-nos fins a l’infinit, sense saber on hem d’arribar. Potser valdria la pena parar un moment i plantejar-nos aquesta pregunta. On volem arribar? On és el model que justifica tants esforços? Perquè si el model és una entelèquia, i a mi em sembla que ho és, tot plegat és com picar de cap contra una paret. A les entelèquies no s’hi arriba mai, per definició.
Ja entenc que històricament s’adoptés una postura de resistència, de tancament, de salvament dels "mots de la nostra llengua". Probablement era l’única manera. Quan es viu a la clandestinitat, per força els plantejaments han de ser de tancament, de resistència, de "puresa". D’acord. I segurament aquesta estratègia va ser útil i adequada durant uns anys. De fet, tots els que ja tenim una edat, hi vam participar activament i amb tot el convenciment i la bona fe del món. Però em fa l’efecte que seguim instal.lats en unes inèrcies que ara ja no són vàlides. No perquè ara el món ens estimi molt, perquè no tinguem enemics ni perquè la llengua estigui "salvada". Tot això ja no importa. No cal gastar-hi ni una sola neurona, responent a arguments d’aquesta mena. Crec que les estratègies del passat i les inèrcies que encara arrosseguem no són vàlides senzillament perquè els reptes que té la llengua al davant són radicalment diferents.
Les llengües "fortes" tenen una gran capacitat d’imposició (a través dels mitjans de comunicació, del comerç, del nombre de parlants, del pes polític...), però em fa l’efecte que les llengües petites, com la nostra, han d’optar per altres estratègies, potser de seducció. Fent un símil comercial, Microsoft pot imposar, i imposa, els seus productes a mig món; una empresa catalana d’informàtica del Parc Tecnològic del Vallès, si vol sobreviure, no té més remei que vendre un bon producte, un producte que convenci, que sigui útil.
Però per això, i seguint una mica més amb el símil, hem de saber què volem vendre. I em fa l’efecte que ara mateix no ho tenim clar. O, vist des d’un altre punt de vista, tenim un producte que va amb un manual d’instruccions tan gruixut i complicat que resulta difícil de vendre.
Jo fa gairebé trenta anys que em dedico d’una manera o altra a la llengua, i encara tinc munts de dubtes, d’inseguretats, de contradiccions. Què pot sentir, doncs, una persona que no s’hi dediqui i que s’hi vulgui aproximar, per apendre-la per primer cop o per conèixe-la més a fons.
O una altra manera d’enfocar-ho. Si als nens de les escoles catalanes "se’ls hi cauen els llapis", i només és un exemple, em sembla que és un indicador clar que alguna cosa no va bé. En algun lloc ens hem perdut.
I potser valdria la pena parar i rumiar-hi una mica. Potser valdria la pena reflexionar sobre el que ens sembla important de debò, de manera que hi puguem concentrar els esforços, en comptes de gastar-los inútilment. A mi em fa la sensació que tenim tants fronts oberts que és impossible arribar a tots. Hem de corregir tantes coses, hem de tapar tants forats, hem de vigilar tant que hem perdut de vista la llengua en conjunt.
I això lliga amb la pregunta que feia al començament. On volem arribar? Quin és el model, l’objectiu? Fins quan ens haurem de corregir? Hi ha algun horitzó? On és? Què donaríem per bo? La llengua que parlen els nostres pares? La dels nostres avis? La dels rebesavis? La que parlen a Sant Jaume de Frontanyà, que em sembla que és el poble més petit i més aïllat de Catalunya?
A mi a vegades em fa la sensació que hem entrat en un bucle d’autocorrecció i autocensura sense fi perquè és el que ens han ensenyat i el que hem après com a professionals i com a poble. Però això genera una desconfiança i una inseguretat en la pròpia llengua que no poden ser bones de cap manera.
En fi, com a primer rotllo ja n’hi ha prou. M’agraria molt saber què en penseu, si us ve de gust, esclar.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
